En deute amb el Senyor?

Tots els diumenges, la Paraula de Déu ens aporta alguna cosa nova, i també nosaltres, tots els diumenges, hauríem d’aportar, en resposta i com a compensació, algun sentiment nou d’agraïment al Senyor. Avui, l’evangeli, té un bon perfum. Ens diu com valora Jesús els nostres actes quan actuem amb fe i des de la fe. Tots som deutors. No sé amb qui, de qui… ni de quant. Del Senyor sí que ho som. El nostre deute no l’hem saldat del tot amb Ell. Ha fet tant per nosaltres! L’evangeli d’avui ens parla del perdó dels pecats i hem de reconèixer que parlar avui del pecat és poc menys que “provocador”. Pecar? Què dius? Això està passat de moda! Demanar perdó? Per què? Jo no he fet cap pecat..! ens contesten en qualsevol cercle o conversa religiosa. Som conscients que no som perfectes? Que trenquem certes normes, morals i ètiques, que han estat el codi de seguretat de la nostra fe i de la nostra societat? Possiblement, no. Avui, com ahir, tots seguim estant en deute amb Jesús. Alguns pensaran que no. La seva autosuficiència, o la seva religió a la carta, els fan arribar a pensar que, en tot cas, com que Déu és tan bo i comprensiu... ja comprendrà les caigudes i contradiccions de l’ésser humà. En reflexionar l’evangeli d’aquest diumenge, podríem preguntar-nos cadascun de nos­altres:

–En què estem en deute amb el Senyor?

–Per què tenim comptes pendents amb el Senyor?

–Per què no fem quelcom més per sentir i expressar el nostre afecte a Jesús?

El moviment es demostra caminant. Avui, en aquesta suggeridora lectura, el Senyor ens posa en alerta: només quan un se sent perdonat, acollit, abraçat i volgut, és capaç d’estimar amb totes les conseqüències.

Per contra, el rebuig, l’ànima solitària, els recels o les enveges, les murmuracions o les crítiques destructives, els cercles tancats –en els quals de vegades cauen institucions, serveis i departaments– produeixen deserció, fredor i desconfiança. El Papa Francesc ho recordava recentment: molts entenen la seva vida religiosa com un trepar i no com un servei.

Entrem a la casa del Senyor i vessem sobre Ell el perfum de la nostra pregària, el petó de la nostra adoració i les llàgrimes del nostre agraïment al Senyor per acollir-nos i permetre’ns apropar-nos a la seva taula, malgrat que arrosseguem tants quilograms de contradiccions. Gràcies, Senyor.