I... què es diu?

En un món on sempre ens sembla tenir més drets que obligacions, estem perdent alguna cosa tan senzilla com l’art de donar les gràcies. La gratitud és un camí obert a noves generositats, a altres detalls o al fet que aquell que va sortir al nostre encontre quan el necessitàvem, torni a brindar-nos la seva ajuda una altra vegada. Ben al contrari, la ingratitud, és una actitud que ens tanca moltes portes i finestres. “És l’amnèsia del cor”, Gaspar Betancourt.

És d’agrair que persones, que no tenen cap obligació de fer-ho, es detinguin en el camí costerut d’altres persones per ajudar-les. Alguna cosa així va ocórrer en aquella trobada de Jesús amb els leprosos: es va detenir i va mirar el seu estat físic, espiritual i corporal… i els va guarir. Tan sols un d’ells va tenir la gentilesa de tornar sobre els seus passos per agrair a Jesús aquella curació.

Hem avançat molt en la societat que ens toca viure, però també és veritat que en alguns aspectes hem anat deixant pel camí valors que –fins fa quatre dies– formaven part de la bona educació, de les mínimes normes d’urbanitat o del respecte als altres: donar les gràcies per un benefici rebut.

Quan érem petits, en rebre un regal, els nostres pares o els nostres professors, els nostres catequistes o els responsables de la nostra educació sempre ens solien demanar: què es diu? I tot seguit, conscients del nostre oblit, responíem: gràcies!

L’eucaristia de cada diumenge és una bona oportunitat en el nostre camí per donar gràcies a Déu pels nombrosos beneficis que ens lliura: per la vida i pel tre-ball, pels amics i per la fe, pel present i sobretot pel futur que ens espera al costat d’Ell.

Més enllà de l’oportunisme que podem considerar com a imprescindible o vàlid per donar gràcies a Déu, no ens oblidem de donar-li gràcies per la fe. Una fe que ens fa confiar en Ell, recolzar-nos en Ell i esperar que Ell guarirà les nostres dolences.

En el món hi ha molts desagraïts solts. Molts fills de Déu que, tot i tenir-se com a tals, s’obliden de resar un parenostre de tant en tant. El món individualista de les presses i de l’egocentrisme també a nosaltres ens passa factura: pensem que tot el bé ens ve de qualsevol lloc… menys de Déu. I això no és així.

Que no m’oblidi, Senyor, de veure la teva mà allà on només hi veig la del món, d’obrir el meu cor a la teva presència, de tenir els meus ulls oberts al teu pas i d’obrir les meves mans a qui ho necessita.

Que no m’oblidi, Senyor, de conrear la gratitud quan distret en passo de llarg, de dir “gràcies” pels grans favors i també pels petits, d’agrair la fe com un do i com una tasca, d’obrir el cor i de pregar-te quan, encara que quelcom no ho esperi, ho necessito.

Que no m’oblidi, Senyor, de conrear el meu cor amb la vitamina de la gratitud, d’enfortir la meva fe amb l’aliment de l’oració, d’enrobustir la meva ànima amb saba de la caritat, de guarir el meu esperit amb la meva confiança en Tu. Amén.

Si volem… podem!