Vosaltres sou la sal de la terra i la llum del món

Jesús dona a conèixer aquest diumenge dues imatges sorprenents sobre el que pensa i espera dels seus seguidors. No han de viure pensant sempre en els seus propis interessos, en el seu prestigi o el seu poder. Tot i que són un grup petit al mig del vast Imperi Romà, han de ser la “sal” que necessita la terra i la “llum” que li cal al món.

“Vosaltres sou la sal de la terra”. Les gents senzilles de Galilea capten espontàniament el llenguatge de Jesús. Tothom sap que la sal serveix, sobretot, per donar gust al menjar i per preservar els aliments de la corrupció. De la mateixa manera, els deixebles de Jesús han de contribuir al fet que les gents assaboreixin la vida sense caure en la corrupció.

“Vosaltres sou la llum del món”. Sense la llum del sol, el món es queda a les fosques i no podem orientar-nos ni gaudir de la vida enmig de les tenebres. Els deixebles de Jesús poden aportar la llum que necessitem per orientar-nos, aprofundir en el sentit últim de l’existència i caminar amb esperança.

Les dues metàfores coincideixen en una cosa molt important. Si roman aïllada en un recipient, la sal no serveix per a res. Només quan entra en contacte amb els aliments i es dissol amb el menjar, pot donar sabor al que mengem. El mateix succeeix amb la llum. Si roman tancada i oculta, no pot il·luminar ningú. Només quan està enmig de les tenebres pot il·luminar i orientar. Una Església aïllada del món no pot ser ni sal ni llum.

El papa Francesc ha vist que l’Església viu avui tancada en si mateixa, paralitzada per les pors, i massa allunyada dels problemes i patiments com per donar sabor a la vida moderna i per oferir-li la llum genuïna de l’Evangeli. La seva reacció ha estat immediata: “Hem de sortir cap a les peri- fèries.”

El Papa insisteix una vegada rere l’altra: “Prefereixo una Església accidentada, ferida i tacada per sortir al carrer, que una Església malalta pel tancament i la comoditat d’aferrar-se a les pròpies seguretats. No vull una Església preocupada per ser el centre i que acaba clausurada en un embolic d’obsessions i procediments .

La crida de Francesc està dirigida a tots els cristians: “No podem quedar-nos tranquils tot esperant passius als nostres temples.” L’Evangeli ens convida sempre a córrer el risc de la trobada amb la cara de l’altre. El Papa vol introduir a l’Església el que ell anomena “la cultura de la trobada”. Està convençut que el que necessita avui l’església és capacitat de guarir ferides i donar escalfor als cors.