No tot s'hi val!

Diu una coneguda sentència: “Una cosa no és justa pel fet de ser llei. Hauria de ser llei perquè és justa.” L’home, que anhela la seva pròpia llibertat sense més límits que la pròpia consciència, està inclinat a rebutjar totes aquelles normes que vagin en contra d’aquesta idea: jo soc amo de la meva vida, de la meva història i de tot el que penso i realitzo. O no és així? No hi ha una pràctica rebel·lia de l’home contemporani a tot allò que se li imposa com a llei?

L’evangeli d’aquest diumenge és molt oportú. Enfront del “tot s’hi val” que, en certa manera ens propaga el món, Jesús ens diu: “Però jo us dic.”

Quan la societat afirma que ja hem complert malgrat l’oblit o la marginació de la gent gran, el Senyor ens proclama vàlid per sempre el quart manament revelat per Déu a la muntanya del Sinaí: “Honraràs i respectaràs els teus pares.”

Davant de l’opulència en què vivim en contrast escandalós amb els països més pobres, més desfavorits i més famolencs, aquest mes Mans Unides ens recorda al segon manament més important de Jesús: “Estimaràs el proïsme com a tu mateix.”

Davant de lleis i normes que s’exigeixen absolutament a totes les persones sense dret a objecció de consciència, Jesús ens recorda que només Déu és digne de ser adorat i de ser tingut com a suprema llei a favor de l’home.

La Paraula de Déu i els seus manaments no són un simple decorat per a les lleis de la humanitat. Si les complim de debò molts drames del món seran superats amb escreix. Jesús no vol esclaus del seu Regne, ni està d’acord amb l’agosarada dita: “La lletra amb sang entra.” La llei del Senyor,que sempre està amarada d’amor, demana deixebles lliures, no obligats. Ningú ens obliga a creure i, per tant, complir la voluntat de Déu, esperar en Ell i en les seves promeses i viure segons Déu és un gran regal que ens fa viure segons l’evangeli.

Crist desitja per a nosaltres la felicitat autèntica. I com s’aconsegueix? Seguint-lo amb alegria i amb promptitud, amb entusiasme i amb diligència, amb perfecció i amb humilitat.

Un vespre, un pelegrí anava camí de Compostel·la i tot mirant els estels es va preguntar: “Se-nyor; què vols de mi? Visc segons la teva Paraula, segueixo les teves petjades, et busco de debò… i no sé si acabo de trobar-te.” Des del més profund del silenci una veu li va contestar: “Et vull a Tu.”

La llei del Senyor ens encoratja precisament vers una trobada real, misteriosa i personal amb Déu. Si volem podem.