La virtut de l'esperança

Sense adonar-nos, la nostra vida va perdent color i intensitat. A poc a poc sembla que tot comença a ser pesat i avorrit. Anem fent més o menys el que hem de fer, però la vida no ens és plena.

Un dia vam comprovar que la veritable alegria ha anat desapareixent del nostre cor. Ja no som capaços d’assaborir el bo, el bell i gran que hi ha a l’existència. A poc a poc tot se’ns ha anat complicant. Potser ja no esperem gran cosa de la vida ni de ningú. Ja no creiem ni tan sols en nosaltres mateixos. Tot ens sembla inútil i gairebé sense sentit.

L’amargor i el mal humor s’apoderen de nosaltres cada vegada amb més facilitat. Ja no cantem. Dels nostres llavis no surten sinó somriures forçats. Fa temps que no aconseguim resar.

Potser vam comprovar amb tristesa que el nostre cor s’ha anat endurint i avui amb prou feines volem de veritat a ningú. Incapaços d’acollir i escoltar els que trobem dia a dia en el nostre camí, només sabem queixar-nos, condemnar i desqualificar.

A poc a poc hem anat caient en l’escepticisme, la indiferència o la mandra total. Cada vegada amb menys forces per a tot el que exigeixi veritable esforç i superació, ja no volem córrer nous riscos. No val la pena. Preocupats per moltes coses que ens semblaven importants, la vida se’ns ha anat escapant. Hem envellit interiorment i alguna cosa està a punt de morir dins nostre. Què podem fer?

El primer és despertar i obrir els ulls. Tots aquests símptomes són indici clar que tenim la vida mal plantejada. Aquest malestar que sentim és l’anomenada d’alarma que ha començat a sonar dins nostre.

Res està perdut. No podem de sobte sentir-nos bé amb nosaltres mateixos, però podem reaccionar. Hem de preguntar-nos què és el que hem descuidat fins ara, què és el que hem de canviar, a què hem de dedicar més atenció i més temps. Les paraules de Jesús estan dirigides a tots: vigileu. Potser avui mateix hem de prendre alguna decisió. Potser hem de redescobrir la virtut de l’esperança per viure la vida amb més sentit i amb més alegria.