Advent del 2017. Una veu crida en el desert

Advent com una ràfega de vent i com una llum, és un missatge positiu i una invitació a posar-nos al servei dels altres.

Aquests dies ens bombardegen amb anuncis, amb llums encesos en els aparadors i en els carrers, anunciant-nos que arriba el Nadal. Pensem que per assimilar el Nadal hem de tenir un temps de preparació que s’anomena Advent o Adveniment o Vinguda de Crist.

“Una veu crida en el desert”, ens recorda l’evangeli d’aquest diumenge. Els nostres carrers, ara, no s’assemblen precisament al desert. Sabem que en el desert hi ha solitud, silenci, tendència a refugiar-se en un mateix. Es busca un lloc segur. En els nostres carrers i places, aquets dies de preparació del Nadal, l’ambient més aviat ens omple de brogit, de música i de missatges que ens porten a llocs ficticis, a grans magatzems on tot sembla ideal, però a la vegada també bastant irreal. Per això tot plegat ens desvetlla desitjos de buscar llocs segurs de refugi i fins i tot de tornar ràpidament a casa.

Quan a tota persona de bona voluntat se la convida a ser “veu que crida en el desert”, un no pot deixar de preguntar en aquest nostre món: què cal cridar? A qui cal cridar? L’Evangeli ens dona la resposta i ens convida a cridar: “Prepareu el camí al Se-nyor.” Quan es prepara un camí és perquè sigui transitable per tots aquells que vulguin passejar per ell.

Ara bé, a quin tipus de senyor cal preparar el camí? Al nostre món hi ha tantes coses que s’han convertit, o les hem convertit, en senyors, que podem repetir: a quin senyor cal preparar el camí? Al consum? A les situacions forçades que viurem aquests dies? A les targetes de Nadal de compromís? A les ganes que passin aviat aquests dies pels records que ens porten?

A quin Senyor cal preparar realment el camí? Crec que més aviat al Senyor que ve a portar-nos un missatge d’alliberament; al que ve a dir-nos que Nadal és tot l’any; al que ve a denunciar la mentida, la injustícia, la falsedat d’algunes vides; al que ve a dir-nos que el perdó i l’amor són signes de la presència de Déu; al que ve a convidar-nos a seguir el seu exemple de “servir i no de ser servits”; al que de manera senzilla i humil va plantar la seva tenda entre nosaltres.

És a aquest Senyor a qui cal preparar el camí. Per això cal redreçar actituds de vida. Cal aplanar els camins de la pau i de la justícia. Cal consolar el trist. Cal ser portadors de perdó. Cal ser ventijol suau i llum que il·lumini tots els que busquen el Senyor. Cal aportar optimisme al nostre món d’avui.

Els llums d’aquests dies en breu s’apagaran. La llum de Déu brillarà sempre entre nosaltres i arribarà a tot home com a missatge salvador. Advent és i serà sempre “una veu que crida en el desert” de tota vida i un “preparar el camí al Senyor” que ve a alliberar-nos.

Si volem podem.