Jesús, al costat dels malalts

Des de l’origen de la tradició cristiana, res apareix amb tanta claredat com la figura de Jesús guarint malalts. És el signe que ell mateix presenta com a garantia de la seva missió: els cecs hi veuen, els invàlids caminen, els leprosos queden nets, els sords hi senten... D’altra banda, res no indica millor el sentit de la fe cristiana que aquestes paraules tantes vegades repetides per Jesús a l’evangeli: “La teva fe t’ha curat.” No és estrany que Crist hagi estat invocat en l’Església antiga amb aquesta bella pregària: “Ajuda’ns, oh Crist, Tu ets el nostre únic Metge.” És fàcil resumir el que ha passat posteriorment. D’una banda, el cristianisme es va preocupar cada vegada més de justificar-se davant objeccions i atacs, utilitzant la teologia per exposar el contingut de la fe de manera doctrinal; a poc a poc es va acabar pensant que l’important era creure veritats revelades. D’altra banda, la curació va anar passant enterament a mans d’una medicina cada cop més capacitada per curar l’organisme humà.

No es tracta ara que la fe recuperi el terreny cedit a la medicina científica recorrent a l’oració o d’altres pràctiques per curar malalties. La religió no és un remei terapèutic més. La perspectiva ha de ser una altra. La medicina moderna ha convertit el malalt en un cas clínic, per poder aplicar amb eficàcia la seva tècnica i instrumental científic. Però l’ésser humà és molt més que un cas clínic.

Assegurada la curació de bona part de les malalties greus, el mal es cola per la porta del darrere i torna a entrar en l’ésser humà sota la forma de sense sentit, depressió, soledat o buit interior. No n’hi ha prou de curar algunes malalties per viure de manera sana.

Alguns teòlegs apunten dos fets que poden obrir un horitzó nou per a la fe en aquest segle XXI. D’una banda, s’està enfonsant per si sola una religió sustentada per l’angoixa i la por a Déu; és potser un dels signes més esperançadors que s’estan produint secretament en la consciència humana. D’altra banda, s’obre així el camí cap a una forma renovada de creure i d’experimentar a Déu com a força sanadora i auxiliadora. Potser en propers segles només creuran els que experimentin que Déu els fa bé, els que comprovin que la fe és el millor estímul i la major força per viure amb sentit i esperança.