La plata i les marques

En mirar de prop un objecte de plata, i sobretot si és de cert valor o de certa antiguitat, comprovarem amb els nostres propis ulls i també al tacte que el fabricant va deixar la seva identitat al metall noble. Amb això se’ns dona a conèixer diverses coses: la seva procedència, la seva data o fins i tot la seva autenticitat.

Tomàs, l’apòstol dubtós, semblantment a quan nosaltres toquem una joia de metall noble i mirem els seus quirats, també ell necessitava trobar petjades al cos de Crist que denotessin que era el mateix “cos” que havia beneït i multiplicat el pa, sanat malalts, sofert, burlat, crucificat i enterrat. No es fiava del que arribava a les seves oïdes i, molt menys, que aquell de qui parlaven fos la mateixa joia divina, que va adornar la seva existència, tot i haver estat penjat a una dolorosa creu.

El cor tancat, avui més que mai, és un problema afegit a la Nova Evangelització. I no perquè trobem resistències en els nous cristians, sinó perquè, en molts casos, les majors dificultats ens venen dels que en teoria han estat batejats en el nom de Crist, però han oblidat la seva procedència. Ni tan sols es preocupen per acostar els dits de la seva vida en el cos de Crist present en l’Església o en la gràcia dels sagraments. Resultat? Incrèduls i ateus pràctics. En res, o en poc es diferencien, de la resta que mai van escoltar res sobre el Déu-Pare o ni tan sols van ser batejats. Són els nous Tomàs dels temps d’avui. “Si no ho veig no ho crec!” Si no canvia l’Església, no la crec! Si els capellans…! Si el Papa…! Si…! Si…! Si…!

Diversos interrogants se’ns plantegen. És sòlida la nostra fe? Respon a un coneixement de Crist? És una fe compromesa o molt lleugerament light? És constant o bé oportunista? És agraïda, seriosa i conseqüent en general o està dominada pels dubtes, o per la passivitat o simplement o per una inèrcia sense cap inter­rogant?

Demanem al Senyor que puguem estimar-lo amb totes les conseqüències. Que lluny d’exigir proves, com ho fem amb l’or o la plata quan comprem una joia i busquem una marca del seu autor, tinguem una adhesió cordial, ferma i sense fissures. En aquests temps de dificultats en els quals ser cristià és poc menys que d’herois, és quan la nostra fe ha de ser una fe contrastada, formada, fonamentada, entusiasta, contagiosa i estimulant. Però, perquè això sigui així, primer hem de sentir en la nostra pròpia mà que Crist és el que és i que, per tant, pot configurar la nostra vida amb uns paràmetres molt diferents als que ens ofereix el món per aconseguir la felicitat, el benestar, la manera de vida o els valors ètics i morals.

No podem consentir que di- ferents problemes que sacsegen la nostra Església Universal ens atrinxerin també a nosaltres. Avui, més que mai, com els apòstols el dia de Pasqua, hem de dir: “hem vist el Senyor”. Si volem podem.