La felicitat de Déu Pare

Els que sou pares enteneu perfectament aquesta expressió de Jesús. La satisfacció més gran dels nostres progenitors és que vegin que ens obrim camí a la vida, que trobem el camí que ens permeti desenvolupar totes les nostres qualitats i que assolim un nivell de satisfacció i plenitud in crescendo a la nostra vida. En definitiva, que trobem un sentit al viure i siguem feliços. La glòria, la satisfacció més gran, si és que així podem dir-ho, el favor més gran que podem fer a Déu, que és Pare i Mare, és veure feliços, realitzats, contents, pletòrics cadascun de nosaltres, que som els seus fills estimats.

Cal que corregim l’òptica si pensàvem que honorar Déu és fer coses o actes externs... i no fer-nos-en a nosaltres. Com més siguem el que Déu ha somiat de cadascun de nosaltres, com més posem en actiu tot els dons rebuts, com més visquem amb plenitud i joia, com més aconseguim l’autèntica felicitat, aquella que ve del fons més pregon de la persona, més glòria estarem donant a Déu. Ja ho expressa en un altre lloc la Sagrada Escriptura: la glòria de Déu és la vida de l’home.

Un camí per arribar a aquesta plenitud en la nostra vida: Jesús ens posa un símil per dir-nos la fórmula que ens ajuda a reeixir en el nostre intent d’aconseguir aquesta fita de realització plena. Cadascun de nosaltres pot tenir la pretensió de fer-se el propi ideal de vida. Cal tenir en compte que no som déus, i de vegades ens comportem com si ho fóssim. I això és un greu perill... Ens adverteix Jesús que cal no desconnectar-se de la font on mana la vida. La persona de Jesús és aquell brollador de vida que fa que fructifiquem, que donem fruits. Com el sarment rep la saba del cep i el fa fruitar amb brots de raïm abundosos... nosaltres la vida no la fabriquem nosaltres, ens ve donada del cep... si ens mantenim units, donarem fruit, si tallem la nostra relació amb el cep, ens privem de la font de vida i s’anirà assecant la nostra existència. I amb tota claredat se’ns diu qui és aquest cep... Jesús. De la seva paraula, de la seva vida, del seus exemples brollen aquells valors fonamentals que porten a la plenitud les nostres vides. La glòria de Déu és la nostra vida plena, i per facilitar el camí ens ha dit on ens hen d’empeltar perquè la nostra vida doni el fruit esperat.

Superem ara una mica la nostra visió personal. Mirem la història de la nostra comunitat humana. Quan la nostra estimada Europa s’ha mantingut unida al cep que és el Crist, ha donat uns fruits culturals, artístics, socials... i ara sembla que vol tallar la seva relació amb el que ha sigut el seu nervi, vigor, força i energia... caldrà pensar que correm el risc d’assecar-nos i deixar de ser aquella societat en què es podia emmirallar qualsevol poble per assolir la seva grandesa humana?