El do preciós de l'Eucaristia

Avui celebra l’Església la festa del Corpus Christi. Avui l’Església convida a adorar la presència entranyable i perpètua de Jesús en l’eucaristia. Fa uns anys, els que s’acostaven a rebre la comunió, adoptaven després de combregar una actitud peculiar de silenci i recolliment sagrat. Avui, en general, no és així. S’entonen cants de lloança i acció de gràcies, se subratlla més la participació comunitària, però es corre el risc de restar-li fondària a la comunió personal amb Crist. Manca de vegades el silenci i la unció que permetrien una trobada més viva amb ell. El risc és evident: convertir la comunió en un ritu extern i rutinari que anuncia el final ja proper de la missa.

No obstant això, combregar no és fer alguna cosa, sinó trobar-nos amb algú. La comunió sacramental és per al creient, una trobada personal amb Crist, carregada de misteri, de gràcia i de fe. Crist surt al nostre encontre i nosaltres anem a la trobada de Crist. Com tota trobada interpersonal, també aquesta demana atenció conscient, lliurament confiat, i sobretot, amor. Rebem l’amor dels amors.

És cert que en la comunió eucarística, Crist s’ofereix sempre de manera segura i indefectible. Però perquè aquest oferiment objectiu es faci realitat personal a cada creient, és necessària la resposta lliure i conscient de qui s’acosta a combregar.

Dit de manera senzilla, la trobada eucarística amb Crist exigeix, primer de tot, una atenció conscient. Recordar amb qui em vaig a trobar, què és el que conec de Crist, què espero d’ell, què significa per a mi. Cada cristià té la seva idea personal de Crist, més o menys clara, més o menys interioritzada. La comunió amb Crist no és una trobada a cegues. En apropar-nos a combregar, sabem qui busquem. Però la trobada demana, sobretot, amor i entrega confiada. Les persones es troben de manera més plena quan entre elles, s’estableix un diàleg confiat i una comunicació amistosa i cordial. El mateix succeeix en la comunió eucarística. El més important és el diàleg entre Crist i el creient que busca la presència de la persona estimada.

Tot això no són paraules. És l’experiència de qui combrega amb fe. La presència de Crist es fa llavors més real, la seva persona adquireix un significat més profund, creix la confiança del creient. Crist és l’Absolut que no pot faltar, l’horitzó de totes les experiències, la font que omple la vida de fortalesa, de pau i d’alegria interior. La comunió de cada diumenge no és un ritu més. Pot ser la trobada vital que alimenta i enforteix la nostra fe. És bo recordar-ho en aquesta festa del Corpus Christi.