La vida no és solament menjar

Mai com avui, la humanitat no ha tingut oberts tants camins de felicitat i, per contra, mai no ha tingut tants buits i tanta sensació d’infelicitat. Alguna cosa passa al nostre entorn quan tanta gent diu que no troba sentit a la vida. Quan la droga, el suïcidi o altres pràctiques de risc es converteixen en crides freqüents d’atenció per a molts, ens fan reflexionar així a tots: la vida, no només és tenir, posseir, acaparar, aparentar, conquerir, consumir o menjar. És molt més. Hem de descobrir o arribar a trobar el sentit autèntic de la vida.

No és d’estranyar que molta gent trobi en el sa altruisme i en el lliurament generós als altres les veritables raons per viure o sentir-se realitzat. I, al contrari, no és d’estranyar tampoc que uns altres –tenint-ho tot– no sàpiguen per on tirar per aconseguir un equilibri raonable en la seva vida.

On és la resposta autèntica? Per a nosaltres, els cristians, en Crist. Sols en Ell. De poc serveix ser els més avançats; que la ciència vagi conquistant camps fins fa poc impensables; que els grans descobriments deixin part de la humanitat amb els ulls sorpresos o que, per exemple, el benestar de l’home –en alguns racons del món– hagi aconseguit cotes impressionants. No és positiu si després, a continuació, fallen en allò que és l’essencial.

Hi ha una gana que no se sadolla amb el pa material. La humanitat té gana d’alguna cosa que doni sentit profund a la seva vida i que l’ajudi a trobar un horitzó de plenitud i felicitat com a resultat de la instauració d’un nou model de relacions socials en el qual el centre sigui la vida humana i l’arquitectura social elimini les bar­reres que exclouen, marginen i neguen l’oportunitat del gaudi dels béns de la terra a un elevat nombre de persones, pobles i nacions.

Els homes i les dones d’avui tenim gana d’aquells valors que ens llancen a l’aventura meravellosa de construir un futur millor per tots i de ser artesans d’un món nou que sembli més el somiat per Déu. Per a molts, permeteu-me incloure’m en aquest grup, la tasca de refer el món, de somiar-ho de nou, segueix sent la raó del nostre lliurament, del nostre treball i dels nostres desvetllaments. I ens segueixen movent aquests profunds ideals perquè tenim gana de vida interior, de conèixer el Déu que es va fer home per nos­altres i que és la raó de ser del que som i fem.

L’aparença, el material i el purament superficial es poden convertir en un cruel mur que ens impedeixi fer el salt a Déu. Avui, també ens trobem amb escenes molt semblants: crec en Déu però no en l’Església! Jo em confesso directament amb Déu! A mi de creure en Déu em basta, em sobren els capellans! No serà en el fons que seguim sense creure en el Déu encarnat? No serà que molts segueixen pensant que Déu és un Déu a la nostra mida o capritx i sotmès a la nostra pròpia llei?