Visió àmplia, esguard atent, conducta responsable

Tres criteris podem extreure avui de l’evangeli d’aquest diumenge. Jesús no pretén altra cosa que sembrar vida i vida a desdir. Per això no es cansa d’adoctrinar-nos per posar en relleu aquestes actituds vitals que ens donaran un existir en pau i plenitud.

Heus aquí una saludable invitació a donar dimensió d’excel·lència al nostre viure: Cal tenir una visió àmplia, un esguard atent i generós, i una conducta responsable.

1r. No podem tancar-nos, centrar-nos en nosaltres mateixos, pensar que som els únics que fan bé les coses, que tenim el privilegi exclusiu de la bondat i perfecció. La tendència de pensar que som els posseïdors únics de la veritat ens impedeix de veure i encoratjar el bé que també es fa des d’altres perspectives. Cal saber fer pinya, promoure aliances, ser magnànim, establir complicitats. Sembla que aquesta mania de creure’s en possessió exclusiva del bé també es donava en temps de Jesús. Ell convida a tenir aquesta visió àmplia, generosa, positiva i saber promoure complicitats i col·laborar lleialment per afavorir un bé abundant i plural que arribi a com més millor.

2. Tot el que puguem fer, per petit que sigui, no queda en l’oblit, no és inútil. Aquest vas d’aigua, aquestes paraules d’ànim a un cor assedegat, a una ànima desfeta, a un esperit perdut i assecat en el desert de la vida, pot ser molt valuós, no l’hem de negar a qui veiem que n’està delerós. Aquest esguard atent als altres desferma el gest generós de compartir i regalar raons per viure a qui passa al nostre costat i se li ha assecat el sentit de l’existència. Cal viure amb els ulls i el cor sensibles a la fragilitat trencadissa de tantes vides que necessiten un vas d’aigua que les faci revifar i ressorgir. I oferir-lo si tenim el do de tenir-ne a casa nostra, no queda sense recompensa.

3. Els exemples atrauen. Si són bons ens portaran cap al bé. Si són poc edificants, negatius, ens porten a una frustració angoixant. Si ens cal aquest esperit sagaç i penetrant per descobrir la carència del proïsme, i generositat per donar-li un alleujament, ens cal també molta atenció i lucidesa per no ser causants, amb les nostres actituds i exemples negatius, de fer perdre el nord i la fe, de provocar més set als qui tenim de companys de camí. Podem ser un alleujament oferint un got d’aigua refrescant, però podem ser causants de la set i angoixa més punyent. És una qüestió que cal tenir-la present en l’anàlisi i reflexió que fem sobre el nostre viure. Som doll d’aigua que asserena i conforta o som provocadors de més ànsia i set per la nostra manera de viure buida i inconsistent. Si l’exemple de la nostra vida incrementa l’assecament i pèrdua de raons fermes per viure, no podem eludir la responsabilitat que es deriva d’haver contribuït a la desfeta del qui esperava una llum de nosaltres. No som illes, som éssers socials amb una interacció constant entre nosaltres que ens presta suport i ajuda o precipita el nostre fracàs. Ser conscients d’això ens demana i exigeix fer una aportació responsable, un testimoni positiu. Si no ho fem, som còmplices de la desfeta, la nostra conducta és imprudent, mereix condemna. Esdevindrà llavors que el corc de la nostra actuació insensata no s’apagarà mai.