L'amor, fonament del matrimoni

Diu l’evangeli de Marc d’avui que en el matrimoni, tant l’home com la dona “són una sola carn”, i, per tant, busca sempre l’un la felicitat de l’altre. Ja no es preguntarà si “jo soc feliç”, sinó si “estic fent feliç l’altre”. Perquè en la mesura que l’espòs faci feliç la seva esposa, serà també ell feliç i viceversa. En el matrimoni hi ha un compromís d’estimar per sempre, però perquè això sigui possible “cal cuidar l’amor”. I només es cuida l’amor quan es dedica el temps necessari a l’altre, quan s’és capaç de renunciar a un mateix en favor de l’altre, quan el diàleg i la tolerància tenen cabuda dins de la llar. Vaig preguntar a un matrimoni en la celebració de les noces d’or quin era el secret que s’estimessin tant i em van respondre a l’uníson: “Comprensió, molta comprensió...” Comprendre l’altre és posar-se al seu lloc, és ser capaç de patir i alegrar quan l’altre pateix o s’alegra, igual que tot el nostre cos pateix quan li fa mal un membre. Estimar de veritat és ser capaç de dir “ho sento” i “et perdono”, igual que es diu “t’estimo”.

El projecte d’amor segons Déu exigeix permanència i té ànsies de plenitud i per sempre, “fins que la mort ens separi”. Però la realitat és que aquest ideal molt sovint no es pot viure en plenitud. Per motius molt diversos, veiem situacions de ruptura i trencament. En aquest cas l’Església ha de ser acollidora. Així ho manifestat repetides vegades el Papa Francesc i ho va destacar a l’Amoris Laetitia. Hi ha tres paraules claus per al Papa en relació amb el matrimoni: “Permís, perdó i gràcies”. El respecte, el perdó i l’agraïment són fonamentals en la vida del matrimoni. El veritable amor no espera que l’altre faci el primer pas. Es llança el primer per fer-lo feliç. A més, és comprensiu, disculpa sense límits, creu sense límits, espera sense límits. L’amor porta a acceptar l’altre, tal com és, sense pretendre canviar-lo, ni dominar-lo, ni anul·lar-lo... Vol la realització de l’altre, sense esclavituds. És com tenir l’ésser estimat com en un pedestal, buscant en tot moment el seu bé i la seva realització personal.

Suposa lliurament total d’un mateix. Posa en joc tot el que som. La persona és cor: estimar és donar-se. Cadascun ofereix a l’altre el seu afecte per fer-lo feliç. La persona és llibertat, decisió: els esposos es donen un sí que compromet tota la vida. És com si es diguessin: “La meva vida ets tu”, o “sense tu no soc res”. L’amor mutu és el millor camí per entendre i estimar Déu. Necessita sortir de si mateix, donar vida: els fills, fruit de l’amor. Però ha de ser fecund per als altres. No es tracta només de mirar-se l’un a l’altre, sinó també de mirar junts els altres, perquè l’amor sigui també benedicció per a molts altres.