La crida a la solidaritat

Els mitjans de comunicació socials ens informen cada vegada amb més rapidesa i precisió de tota la realitat que s’esdevé entre nosaltres. Coneixem cada vegada millor les injustícies, les misèries i els abusos que es cometen diàriament a la nostra societat i al món.

Aquesta informació crea fàcilment en nosaltres cert sentiment de solidaritat amb tants homes i dones, víctimes d’una societat, sovint egoista i injusta. Fins i tot pot provocar un sentiment de vaga culpabilitat. Però, al mateix temps, fa créixer la nostra sensació d’impotència. Perquè malgrat les petites mostres de solidaritat individual, ens trobem grans injustícies d’ordre estructural.

Les nostres possibilitats d’actuació són molt minses. Tots coneixem més misèria i injustícia de la que difícilment podem posar remei amb les nostres forces. Per això és difícil evitar una pregunta al fons del nostre cor davant la visió d’una societat deshumanitzada: què podem fer?

Joan Baptista ens ofereix una resposta terrible, enmig de la seva simplicitat. Una resposta decisiva, que posa cadascú davant de la nostra pròpia veritat. Qui tingui dos vestits, que en doni un a aquell que no en té, i qui tingui menjar que el comparteixi.

No és fàcil escoltar aquestes paraules sense sentir cert malestar. Es necessita valor per acollir-les. Es necessita temps per deixar-nos penetrar per elles. Són paraules que fan patir. Sobretot perquè la veritat és que vivim en una societat massa materialista i poc altruista.

Aquí s’acaba la nostra falsa bona voluntat. Aquí es revela el fons del nostre cor. Aquí es dilueix el nostre sentimentalisme religiós. Què podem fer? Senzillament, compartir el que tenim amb els que ho necessiten. Així de simple. Així de clar.

Moltes de les nostres discussions i controvèrsies socials i polítiques, moltes de les nostres protestes i crits, que sovint ens dispensen de la nostra actuació personal, queden reduïdes, de sobte, a una pregunta molt senzilla: ens atrevirem a compartir el que és nostre, amb els més necessitats?

Gairebé inconscientment, tots creiem que la nostra societat serà més justa i humana quan canviïn els altres i quan es transformin les estructures socials i polítiques que ens impedeixen ser més humans.

Les senzilles paraules del Baptista ens obliguen a pensar que l’arrel de les injustícies està també en el nostre cor. Les estructures reflecteixen massa bé l’esperit que anima cadascú. I reprodueixen amb molta fidelitat l’ambició, l’egoisme i la set de posseir que hi ha en cadascú de nosaltres.