El creixement de Jesús passa per l'adolescència

La festa de la Sagrada Família enmig de les diades nadalenques, que tenim el costum i tradició de celebrar molts de nosaltres aplegant-nos en el cercle familiar, ens dona ocasió de posar valor i importància a aquesta comunitat bàsica de la nostra societat.

Jesús, quan s’encarna en la nostra realitat, ho fa com tots nos­altres, en el si d’una família. I al seu aixopluc, va vivint els mateixos moments que hem pogut viure nosaltres en el desenvolupament de la nostra vida.

Avui, l’evangeli ens transporta a un moment significatiu de la vida del jove Jesús, que avui diríem de l’adolescència. Educadors i pares tenim cert respecte a aquesta època dels nostres fills pel que suposa de trencament d’unes relacions infantils i agradables. L’adolescent va prenent consciència que ja ha passat l’època daurada de la seva infantesa, i creu que ha de prendre ell les regnes de la seva vida. Les estrebades dels primers moments són sovint doloroses per a les dues bandes.

Jesús, als dotze anys, pren la iniciativa i fa el que creu que és la seva vocació i missió. Deixa les faldilles de la seva mare i té una experiència d’independència. Aquestes experiències d’independència que ens fan patir perquè no tenim informació prèvia. No ens la donen perquè necessiten sentir la seva llibertat i autonomia. Jesús se separa del pla familiar i se’n va pel seu compte al seu pla particular. No avisa els seus pares que s’emporten un espant majúscul. Sempre els grans imaginem el pitjor.

La recerca del fill perdut dura tres dies. Quants pares han passat per aquesta experiència de perdre de vista el fill tres dies? A la fi el troben. I no en la situació que potser imaginaven de perill, de segrest, de mal averany... El troben feliç, serè, reflexiu, dialogant amb la gent sàvia que podia donar-li pistes, experiència de viure.

Els pares no poden per menys de manifestar el neguit i desassossec que han patit. I li fan entendre que es podia haver fet d’una altra manera. Jesús no es queda callat, els fa veure que cal que ell vagi descobrint i fent el seu camí. No pretenia ofendre’ls. Però cal aprendre a fer les coses pensant en tot i en tots...

La incomprensió entre generacions queda patent també aquí... Maria i Josep, com a bons pares que eren, tenen la seva visió, que xoca amb la de Jesús. Les generacions tenim sensibilitats i comportaments diferents.

Què fer davant d’això... El final de l’evangeli és una lliçó bàsica de saviesa pedagògica. L’adolescent Jesús, tot i el seu afany d’independència, és conscient que encara ha de viure sotmès a ells. Cal deixar-se guiar, i admetre la realitat i el principi d’autoritat tot i que no és fàcil. Els pares, des del cor, des del seu amor gratuït al seu fill, han de saber interpretar els moments de la vida dels fills. Maria, com a bona mare, seguia i mirava d’entendre amb el cor, no només amb el raonament, els esdeveniments que vivien.

Aquesta conjunció d’amor responsable per part dels pares i de respecte i reconeixement filial a l’autoritat paterna produïa el resultat esperat: el creixement i maduresa de la persona de Jesús... creixia, avançava en enteniment... i això, com també ara, provoca l’admiració i aplaudiment dels grans i de Déu, que no vol res més que anem desenvolupant tots els talents que ell generosament ens ha donat per arribar cadascú a la plenitud personal.