Tolerants, però no indiferents

El pluralisme que regna avui a occident no és només una dada social. És un dogma de la nostra cultura d’avui. Un dels pocs que queden. Tot pot ser discutit. Però mai el dret de cadascú a pensar com li sembli i a ser respectat en el que pensa.

Això que, sens dubte, significa un progrés en la història de la humanitat, ha comportat un relativisme social que pot ser demolidor. Tot sembla igual. Tant se val una visió de la vida que una altra, una manera de viure, que el seu contrari.

Per no poques persones ja no hi ha veritat ni mentida, ni bellesa ni lletjor, ni bo ni dolent. Tot és subjectiu. Cadascú veurà què vol pensar de la vida, com sent les coses i què li ve de gust fer en cada cas. L’elecció la fa cadascú.

Més encara. Les coses arriben de vegades a tal extrem que si un defensa en públic unes conviccions fermes sobre l’existència, l’home o la moral, fàcilment pot ser titllat de fanàtic i, fins i tot, intolerant. El que es porta és la relativitat de tot. Res és segur ni ferm. Només el que manté una postura relativista és digne de respecte.

El professor de Chicago A. Bloom, en la seva coneguda anàlisi El tancament de la ment moderna, arriba a dir que el relativisme de valors constitueix un canvi moral i polític, tan gran com el que es va produir quan el cristianisme va reemplaçar al paganisme grec o romà. Però, és bo que es dissolgui l’esforç per establir la veritat i per precisar el que és digne de l’ésser humà?

En aquest ambient de relativisme disfressat de tolerància, del qual parla l’investigador nord-americà, també parlar de religió resulta ambigu. Cal preguntar-se de seguida de quin tipus de religió es tracta i de quin Déu s’està parlant. Concretament, davant el fenomen del pluralisme modern, la reacció dels creients és diferent. Alguns s’endureixen en postures de tall fonamentalista, fins a intentar fins i tot imposar les seves conviccions a la força. D’altres, des de posicions permissives i liberals ho donen per bo gairebé tot, afirmant que l’important és l’experiència religiosa de cadascú.

Al meu parer, el cristià està cridat avui a viure una fe humil, que mira a la terra i es preocupa per millorar-la; una fe lúcida, que és tolerant sense ser indiferent, compromesa sense ser fanàtica; una fe ferma, que no es dissol en qualsevol cosa; una fe confessant, que no adopta una postura agressiva, però que no s’avergo-nyeix de presentar-se en públic i d’actuar segons les pròpies conviccions.