La tendresa d'un Déu, Pare!

Una de les històries més populars de l’Evangeli de Lluc, l’evangeli de la misericòrdia, és aquella que coneixem com la Paràbola del fill pròdig. En fem memòria precisament en l’evangeli de la missa d’aquest diumenge IV de Quaresma. Al Papa Francesc li agrada més anomenar-la Paràbola del pare misericordiós.

La pregunta que ens podem fer és quina és la intenció de Jesús a l’explicar aquesta història? La nostra condició d’homes orgullosos, amb afany d’independència, amb delit de conquerir el món, de fer la nostra sense escoltar gaire els més experimentats, de ser seduïts pel camí fàcil del plaer... queda patent en la conducta del fill jove. Però això no es cap novetat. Per això el Papa Francesc, amb molt d’encert, posa la seva atenció en l’autèntica novetat que ens descobreix Jesús amb aquesta paràbola... Ens vol fer veure què batega dins del cor d’un pare segons ell, perquè ens ha ensenyat a dirigir-nos a Déu amb aquest nom de pare, i vol revelar-nos quin és el veritable rostre d’aquest Déu pare. Perquè no ens en quedi dubte, ens fa aquesta emotiva i impressionant narració en què queda ben patent els sentiments que nien en el cor del Pare-Déu. És pacient amb nosaltres perquè ens estima, i qui estima comprèn, espera, dona confiança, no abandona, no talla ponts, sap perdonar. Ens espera sempre, fins i tot quan ens hem allunyat d’ell no resta mai lluny, i si tornem a ell, sempre està a punt per abraçar-nos.

El fill menor gaudia de l’estimació del seu pare, sens dubte. Però cada persona és un misteri. Potser descobrim el tresor que tenim quan l’hem perdut. Per això Déu no rebutja ningú que torna quan hem fet experiència i hem vist què hi ha fora de casa. El fill sent l’enyorança del caliu de la llar paterna, necessita una carícia d’amor autèntic... i torna.

El pare no havia oblidat el fill. Mai. Estava allà, el veu de lluny estant, l’estava esperant cada dia, cada moment: ha estat sempre en el seu cor com a fill, fins i tot quan l’ha abandonat, fins i tot quan estava malgastant el seu patrimoni, la seva llibertat. El pare, amb paciència i amor, amb esperança i misericòrdia, no havia deixat ni un moment de pensar en ell, i quan el veu, encara lluny, s’accelera el seu cor i corre a abraçar-lo amb tendresa, la tendresa de Déu... sense pensar ni dir cap paraula d’acusació: ha tornat i aquesta és la joia del pare. Déu sempre ens espera, no es cansa, no abandona.

Jesús ens vol mostrar aquesta paciència misericordiosa de Déu perquè recobrem sempre la confiança, l’esperança. La paciència de Déu ha de trobar en nosaltres la valentia de tornar a Ell, sigui quin sigui l’error o el pecat que hagi provocat el nostre allunyament de Déu. Deixem-nos captivar per aquesta veritable imatge de Déu que ens presenta Jesús, l’únic que el coneix a fons. “Jo i el Pare som un”(Jn 10, 30). Ell i el Pare són una mateixa cosa. Per a Déu no som números, som importants, encara més, som el més important que té; tot i essent pecadors som el que més li importa. L’amor de Déu és tan gran i tan profund, que no s’esgota ni s’esllangueix mai; ens sosté, aixeca i perdona sempre.