Pentecosta: una crida a la renovació

Podem pensar que aquells homes i dones que el Ressuscitat enviava per aquells mons de Déu… eren diferents de nosaltres. Podem pensar que tots, sense excepció, vestien el vestit de la perfecció. Podem pensar que, en ser tan preparats i escollits per Déu, no tenien cap finestra oberta al dubte ni a la desesperança o la deserció. Podem pensar això i arribar a equivocar-nos amb aquesta imatge idíl·lica del que van ser i, tal vegada, en alguna cosa no ho van ser tant.

Un, quan escolta la Paraula de Déu proclamada, conclou que aquells que reben l’Esperit en aquella primera Pentecosta, estaven tan traspassats pels dubtes com actualment podem estar nosaltres, tan plens de misèries com de contradiccions està poblada la nostra mateixa vida, i tan condicionats per les febleses com nosaltres estem immersos pel buit espiritual que ho envaeix tot i ho penetra tot.

2000 anys després d’aquell temps inaugurat per l’Esperit Sant, ara en el temps de l’Església, seguim amb les mateixes lluites i amb els mateixos condicionants per a viure com a testimonis del Ressuscitat. Alguns volen viure aquesta experiència al marge de l’església perquè veuen l’església com una cosa desfasada i tancada en si mateixa. Ultra això, fa temps, que van deixar d’escoltar la veu de l’Esperit que crida a la renovació personal i comunitària.

Avui, en la festa de Pentecosta, donem gràcies a Déu per aquesta gran casa en la qual tots tenim un lloc i alguna cosa per oferir i realitzar: l’Església. Una església que es llança al futur sense por perquè sap que porta entre mans la major riquesa que el món pot esperar: L’EVANGELI. Una església que parla sense embuts, sense vergonya i que, precisament per això, el seu missatge provocarà espurnes quan pot més la desraó que el sentit comú, la banalitat de les coses que la dignitat humana, el personalisme més que el comunitari, el cosmos més que el mateix home.

Una església a la qual no li importa mirar de reüll, però amb afany de superació, als orígens del seu naixement. En aquell enllumenament la comunió de béns i el perdó, la fraternitat i l’alegria, la valentia i l’audàcia per presentar a Jesucrist van trencar esquemes i tradicions, cors i maneres de vida. Uns homes i dones que cridaven l’atenció perquè van anar formant aquesta gran família que ha arribat fins als nostres dies. Per què avui la nostra església brilla més per l’esplendor de la seva riquesa artística que per l’estil de vida que molts cristians no portem tot i viure dintre de l’Església?

Pentecosta... als cinquanta dies llavors, i 2019 anys ara, és un buf d’aire que ens ve bé per a llançar-nos com a església a la conquesta d’aquest món, d’altra banda tan dur per a entendre, comprendre, viure i estimar les coses de Déu.

Pentecosta… amb tot el que l’Església ha sigut i és, suposa un obrir de bat a bat la creativitat de tot creient perquè el missatge de salvació de Jesucrist no quedi clavat en les quatre parets d’una sagristia o adornant la bellesa d’un temple.

Pentecosta… amb les nostres fatigues i incoherències ens infon aires nous i empentes noves, ganes i il·lusió, companyia i fortalesa, honestedat i transparència, vitalitat i ànsies de conquerir un món nou per a Déu i per nosaltres.

Si volem... podem.