Al carrer... estan les ferides

Per a trobar el Déu viu és necessari besar amb tendresa les nafres de Jesús en els nostres germans famolencs, pobres, malalts i empresonats.

Ens ho ha dit el Papa Francesc alguna vegada i no cal anar gaire lluny, si obrim els ulls, per a trobar-nos amb el rostre adolorit de Crist. És en les nafres de la humanitat que ens envolten on podem trobar Jesús.

Si ens quedem només en la meditació, és incoherent la vida cristiana. Pregar i treballar, meditar i ajudar, escoltar i parlar han de ser els paràmetres de la nostra identitat i de la nostra adhesió a Jesús.

És en el cos a cos on podem veure si és veritat que som cristians autèntics o solament de paraula, de pràctica o solament de nom, de convenciment o solament per tradició.

Per a tocar el Déu viu, ha afegit el Papa Francesc, “no fa falta fer un curset d'actualització” sinó socórrer el Déu viu en el proïsme.

I, per a això, és solament necessari sortir al carrer i tenir el valor d’oferir la nostra forma de pensar en cristià, la nostra òptica sobre la vida, l’amor, la família i, per descomptat, la caritat. La caritat és fins i tot sempre més que la simple solidaritat.

Proïsme és qui constantment em pregunta, amb aquelles interpel·lacions de sant Ignasi: “Què he fet per Crist, què faig per Crist i què he de fer per Crist.”

Proïsme és qui m’ajuda a passar d’una fe de saber a una fe practicada, viscuda i bolcada en els altres.

Proïsme és qui em convida a no instal·lar-me en una pietat freda i qui em demana baixar cordialment al sofriment de tots els que pateixen.

Proïsme és qui espera un detall per part nostra i no només teories o lliçons magistrals.

Proïsme és aquell que es guanya com germà amb misericòrdia i no amb la raó.

Proïsme és aquell que necessita del nostre compromís i de la nostra paraula, del nostre consell, de la nostra presència i del nostre cor.

Proïsme és també aquell que es troba llençat en l’abisme de la incredulitat o de la desesperança, de la tristesa o del desencantament per la vida.

Proïsmes són, en definitiva, totes les persones que surten al camí de la nostra vida en mil circumstàncies i amb mil noms i cognoms.

Jesús fou el Bon Samarità de primera divisió que va sortir a la vora del camí per a recollir-nos quan estàvem perduts. Jesús ens va carregar als seus braços i va pagar per nosaltres amb la moneda de la seva pròpia sang, com ens diu l’Evangeli.

Com podem atrinxerar-nos i oblidar-nos del nostre rerefons? El nostre rerefons és l'Evangeli, no el dret canònic.

A més de professar les grans veritats del nostre catecisme, ens ve a la nostra trobada un gran interrogant: fem alguna cosa pel nostre proïsme o ens hem cansat d’ajudar quan veiem tantes nafres obertes enmig del nostre món?