El senyor ve i vindrà

Déu ha vingut, ve i vindrà al món i a nosaltres. L’home vigila, espera, i acull. Però, en paral·lel a aquests corrents de Déu, l’home n’espera i n’avança un altre de ben diferent, perquè alguns homes han decidit ben clarament apagar la llàntia d’una vigilància real i activa encara que sigui amb limitacions. Així i tot, tots continuem esperant i acollint espavilats perquè les nostres ànimes i els nostres cors no es vegin impregnats pel descrèdit en el sí de les nostres comunitats.

El Senyor ve a nosaltres sempre en diferents circumstàncies i de moltes maneres.

Una altra cosa és que nosaltres, aliens a la vigilància, estiguem sovint tan distrets que no sapiguem mirar en la direcció per on Déu i el seu Esperit bufen, venen i volen parlar.

En aquest diumenge, el meu pensament focalitza la mirada a la riba de qualsevol costa sembrada pels llegendaris fars sempre encesos amb la seva important comesa de vigilar amb tota cura que els vaixells arribin a bon port.

La vigilància cristiana pot estar perfectament representada per aquest far que espera que el Senyor arribi en qualsevol moment. Per què? Perquè, quan el Senyor s’acosta per entrar en la vida dels que creiem en Ell, hem de vetllar per tal que no trobi cap obstacle. Si el Senyor decideix presentar-se definitivament, hem de procurar que ens trobi guaitant l’horitzó amb els més adients prismàtics de l’oració, de l’escolta, de la meditació de la seva Paraula i de la riquesa del nostre cor que vol seguir complint la voluntat de Déu tot fent presents en el món els esquemes del seu regne.

Existeix una vella llegenda en la nostra parròquia que parla sobre l’escultor del Crist de la Gràcia de la segona meitat del segle XVI. L’escultor havia tallat i finalitzat la seva obra quan, de sobte, d’una forma imprevisible, la imatge li va parlar per preguntant-li: “On m’has vist que tan bé m’has tallat? L’artista li va contestar simplement: “En el meu cor, Senyor”.

En el cor és on hem de guardar un lloc privilegiat per tal que Déu continuï parlant-nos i ens segueixi dient alguna cosa important. És on valorem seriosament la veritat profunda de les coses de Déu i sabem menystenir l’esterilitat d’allò que és sols aparentment vàlid. És en el cor on orientem el penell de la nostra existència i també on es disparen els llums d’alarma quan quelcom ens allunya del Senyor. És allí on ens anem fent a la idea d’un Déu que, lluny d’amenaçar-nos, ens diu que és Ell el qui ve i ens acull a nosaltres.

Pot ser que en el moment conjuntural que estem vivint ens empenyi a bufar i anar apagant aquestes centelles de vigilància. Tant de bo que, quan el Senyor vingui, no passi de llarg en veure les llums dels nostres cors apagades.

Si volem, podem.