La virtut de la humiliat

En ser convidats a una festa, ens preguntem com hi anirem i on ens posarem. Jesús ens parla, apel·lant a la humilitat, virtut germana de la veritat, que gairebé sempre ha estat la parenta pobra, ja que, sovint, tothom volem aparentar més del que som, o bé fem servir una humilitat fictícia per obtenir algun benefici o per amagar algun defecte; en aquest cas, la humilitat es converteix en una màscara o en un pretext.

En la vida social, la fama i els títols sempre han fet la seva impressió. No tinc res en contra de les persones que se’ls han guanyat amb treball i esforç, perquè moltes persones són exemple d’humilitat sincera i de dedicació eficaç; no van per la vida fent-ne ostentació i, alhora, saben fer servir els títols que s’han guanyat quan convé, per ajudar els altres. Tanmateix, a la vida es passegen moltes persones que presumeixen del que no són i del que no tenen, que volen fer-se passar per grans i reclamen dels altres una consideració immerescuda. Jesús ens convida a ser humils i sincers i a descobrir quin és el lloc que hem d’ocupar. Ens sorprendria saber que Ell vol que pugem més amunt, perquè Déu té una consideració molt alta de nosaltres. Benaurats si pugem de categoria com a signe de creixement i maduració i, al mateix temps, ajudem els altres a fer aquest avenç. De fet, en el cor de Déu tots els llocs són principals.

Sovint, la vida està feta de correspondències i sembla una mena de negociació: Jo et dono si tu em dónes. A l’hora d’establir amistats ens podem moure per criteris d’utilitat i deixar marginades moltes persones. Fa uns anys el Germà Adrià, un treballador incansable de la causa dels marginats, escrivia a Catalunya Cristiana: A les revistes i a la televisió surt gent que són la flor i la nata de la societat, gent rica i famosa; però jo tinc molts amics que no són la flor ni són la nata, gent oblidada de tothom: drogaddictes, delinqüents, prostitutes, vagabunds, indigents; persones que no compten per a la majoria, però que són capaços de fer gestos de gran humanitat. Aquest estiu hem vist el drama de l’Open Arms. Tot ells, amb un drama personal, extraordinari, com molts dels immigrants han deixat la vida en l’intent. La immigració ens presenta el problema d’un gran col·lectiu d’hostes incòmodes que ningú no ha convidat, però que tenen tot el dret a reclamar una vida digna per a ells i per a les seves famílies. La majoria han hagut d’emigrar a la recerca de millors condicions de vida. Davant de la seva problemàtica, molt complicada si voleu, ¿no hauríem de fer un canvi de mentalitat sobre el benestar perquè puguin seure a taula els qui ningú no se’n recorda de convidar? Per als cristians, ¿seran també avui benvinguts aquells que Jesús acollia?