El regal preciós de la fe

La fe és un veritable do de Jesús als seus deixebles. Avui, els mateixos deixebles a l’evangeli de Lluc fan una pregària molt humil al senyor. Dóna’ns més fe. La fe és un do de Déu que hem de demanar que creixi sempre en nosaltres. En el nostre món d’avui hem de viure una fe plena d’esperança, una fe joiosa, una fe alegre i convençuda, una fe viscuda en la nostra vida de cada dia, sense defallir. Una fe que sigui capaç de donar sentit a la nostra vida, a allò que fem, a allò que vivim. Una fe que sigui llum en totes les vicissituds de la nostra vida... Hem sentit dir tantes vegades que la fe és un do de Déu i, certament, ho és. Però la fe implica un sí personal, una decisió personal; la fe, encara que sigui do i regal de Déu, implica de part nostra la necessitat d’enfortir-la, de conrear-la, de contrastar-la, de purificar-la, de discernir-la, de fer-la madurar. I sobretot la fe és per posar-la en pràctica amb generositat en la nostra vida de cada dia. Solament així la nostra fe podrà ser creïble, sobretot avui, en el nostre món de tantes crisis, sobretot en aquest moment de tanta indiferència religiosa. Si no hi ha coherència entre allò que confessem i allò que vivim, difícilment podrem ser missatgers d’esperança en aquest món... És la fe la que ens dóna aquella força interior que ens permet de veure el món amb uns altres ulls, amb els ulls de l’esperança, amb els ulls de l’optimisme; amb una mirada crítica, però positiva de les persones, del món, de la realitat, de la història. Fins i tot d’aquesta realitat de crisi que viu el nostre món modern. Un creient convençut mai pot ser catastrofista ni pessimista.... Ens diu Jesús, a l’evangeli, que hem de ser fidels a complir amb les nostres obligacions, amb les nostres responsabilitats, amb els nostres deures. Sempre amb una actitud de servei incondicional. Servir Déu, servint els germans. Aquest és el nostre deure que hem de renovar cada dia... En una societat en què els drets, estan sempre en boca de tothom, més que no pas els deures. Potser el que ens cal fer és posar-nos en camí, mans a la feina, i cadascú des del seu propi carisma, des del do que hem rebut cadascú en particular, hem de ser compromesos i servidors del Senyor i dels germans, que cadascú visquem les nostres obligacions personals, professionals, familiars, cíviques, religioses amb actitud de fe, de confiança i d’esperança. I que al final de la jornada, amb humilitat i sensatesa puguem dir: som servents inútils, només hem fet el que ens corresponia de fer.