Pica? Llavors és sal

“El sol i la sal guarden de tot mal.” I així és. Fins al dotze d’abril, on aquest any la Pasqua ens espera, ens centrem en la Paraula de Déu dels diumenges del Temps Ordinari de l’any litúrgic. El creixement personal en la fe, l’oració i la tranquil·litat ens permeten assimilar la festa del naixement de Crist que hem viscut fa poc i preparar-nos per celebrar, amb gran alegria, la festa més gran dels cristians, que és la Pasqua de Resurrecció. Mentre mai no hem d’oblidar que en l’espectacle de la vida ordinària mentre uns ballem, altres ploren. Observem que mentre de les taules dels acomodats cauen, no engrunes, sinó pans sencers, altres no coneixen l’aroma d’un bon tros de pa a la taula. En l’antiguitat la sal era un bé escàs, fins i tot en zones i països propers al mar. Per tant, tenia un gran valor. La sal ajuda a condimentar els aliments i a donar-los un sabor agradable. “Però si la sal es torna insulsa, amb què la salaran? No serveix més que per tirar-la fora i que la trepitgi la gent”, diu Jesús. Si la sal perd la seva virtut serà calcigada. Això és una crida d’atenció a la qualitat de les nostres obres. El Senyor Jesús no deixa lloc a dubtes. Hem de treballar molt per donar a conèixer el sabor del seu missatge i mostrar-lo a tots els que ens envolten.Ser sal i llum, encara que aquesta frase doni peu a moltes composicions musicals i poètiques, no és ni molt menys una cosa agradable al paladar de la societat en la qual ens toca viure. Però, donat que la sal protegeix, purifica i sana, fa més falta que mai la “sal cristiana” precisament en un món relativitzat per tots els seus costats. Diu l’evangeli que la vida ha de ser oferta als altres com la sal que ofereix un nou sabor encara que a vegades cogui. L’Església, seguint Crist, ens ensenya que cal estimar sempre, perdonant, oblidant i humiliant-se com la sal, encara que piqui. Ella, en mig dels seus defectes, té la missió de ser llum enmig de la foscor o en la mediocritat que abunda al nostre voltant, i de vegades alguns li contesten que la millor església és la que crema. Llavors com ha ser sal i llum enmig d’aquesta cruïlla? Mai se’ns ha dit que el fet de ser cristià sigui quelcom fàcil. No hi ha més que obrir l’àlbum fotogràfic dels primers seguidors de Jesús, dels Apòstols, dels Sants, Santes i Màrtirs dels primers temps. Aquest àlbum ens dona una gran lliçó: el fet de ser sal i llum implica sempre ser ferms fins al final. Valents amb totes les conseqüències. Aguerrits en els nostres plantejaments i poc menys que equilibristes per no caure al buit de la ratlla que ens marca el món. Que el Senyor, en aquest diumenge, ens possibiliti i ens animi a ser llera d’aquesta immensa lluminositat que és l’Evangeli. Que el Senyor, avui més que mai, sigui aquest mar del qual extraiem la sal que –encara que piqui o cogui– sabem que a la llarga preserva, sana, guarda i dona bon sabor a una societat en moltes ocasions insípida i sense valors espirituals. Que com a cristians, enfront dels qui pretenen ser vinagre i curtcircuit, siguem antídot que aixequi i millori la qualitat de vida espiritual dels llocs on som i de les persones que ens tracten. Fàcil? No! Però amb Crist i per Crist hem de fer-ho. Si volem, amb la seva ajuda, podem. Val la pena.