La quaresma, una teràpia espiritual

Amb el dimecres de cendra, començàvem la quaresma d’aquest 2020. Un temps, un camí de preparació per la gran festa de la Pasqua. L’Església ens invita cada any a preparar-nos interiorment, espiritualment. Ens invita a renovar la nostra vida espiritual. Una preparació que ha de consistir en una dedicació més conscient i més plena a l’oració i a les bones obres, les obres de misericòrdia; una preparació que ha de ser una bona revisió de vida; un millorar la nostra conducta envers Déu, envers nosaltres mateixos i envers el nostre proïsme. El prefaci de quaresma I, diu: “Perquè vos, ens concediu d’esperar, cada any, amb alegria i conversió de cor la celebració de la Pasqua. Així, donats més intensament a l’amor i als servei dels germans, arribarem a ser plenament fills de Déu, per una participació més assídua dels sagraments que ens han donat la vida.” El primer, qui fa una preparació de la Pasqua, és Jesús mateix. Els evangelis del temps de quaresma parlen d’aquesta experiència espiritual del Senyor. El desert és el moment de la veritat, el moment de la prova, el moment de la temptació; també del discerniment... El camí de la nostra vida és una lluita constant entre el bé i el mal que hi ha al l’interior de nosaltres mateixos... Amb els ulls posats en Crist, vencedor del mal, els cristians ens endinsem també en el camí, en el desert de la Quaresma. Ens ha de moure el desig de l’autenticitat: ser plenament allò que som: deixebles de Jesús i, amb Ell, fills/es de Déu. Per això volem aprofundir la nostra adhesió fonda a Jesucrist i al seu programa de vida que és l’Evangeli… Com Jesús al desert, il·luminats amb la saviesa de l’Escriptura, ens sentim cridats a proclamar en el nostre món que l’home està cridat a una vocació divina i que només pot sadollar la seva fam de felicitat quan obre de bat a bat les portes de la seva vida a Jesucrist, el camí, la veritat i la vida. Això comporta vèncer multitud de temptacions que volen empetitir la nostra vocació humana i divina. La primera temptació és la del materialisme, com si les coses donessin l’autèntica vida, la veritable felicitat... Vivim en una societat de consum. Podríem prescindir de moltes coses, innecessàries i supèrflues. Segur que així serien més lliures per a la solidaritat, per ser fraternals amb aquell qui veritablement no té allò necessari per viure. La segona temptació és el poder, és un monstre de mil cares que proporciona a l’home l’íntima satisfacció de situar-se sobre els altres, d’imposar el seu criteri, de ser reverenciat, adulat, obeït, disculpat i temut. Naturalment, el poder no és dolent, el que és dolent és la forma d’adquirir-lo i usar-lo. Jesús ha estat la persona que ha tingut més poder, però l’ha exercit per servir, per entregar-se més i millor a les persones. I la tercera temptació és la manipulació de Déu. Utilitzar-lo al nostre gust, fer us d’Ell quan el necessitem i sinó prescindir-ne si és el cas. Si Déu existeix, per què no s’ha manifestat quan m’ha passat aquest contratemps, aquell problema, aquella desgracia? És una temptació molt subtil i molt real en el món d’avui.