“Jo sóc la resurrecció i la vida”... (Jn 11, 1-45)

Aquest diumenge, l’Església ens recorda un dels miracles podríem dir més espectaculars que trobem en l’evangeli, la Resurrecció de Llàtzer.

En la situació que estem vivint, crec que aquest fet té unes importants connotacions. Reflexionem-hi. Jesús, tot i ser molt amic d’aquesta família... no impedeix que Llàtzer mori. Deixa que faci el curs de tot mortal. Va a donar el condol a la família, a confortar-los amb la seva presència com tants amics que en aquest fet luctuós s’apropen a casa a fer-los costat. Jesús hi és, i manifesta el seu sentiment d’amistat veritable perquè ens diu l’evangelista que se li negaren els ulls. Un Jesús que plora al costat dels seus estimats amics, solidari amb l’estat d’ànim d’aquella família. No dubtem que Jesús és al costat nostre sempre, acompanyant la nostra vida, en tots els moments feliços o dolorosos, solidari de nosaltres, els seus germans.

Algú dels presents diu en veu alta el que és el pensament primer de nosaltres potser i de tantes persones... ¿No hauria pogut fer que Llàtzer no morís? Sempre pensem que el totpoderós ha de fer el que ens dicten els nostres nobles sentiments... Sembla que ho veiem lògic i ens desconcerta que no ho faci. I la conclusió es que la nostra confiança i fe en ell minva, o es perd del tot.

L’actuació de Déu té el seu moment i una raó ben definida. Que ens supera normalment tot i que ens creiem molt intel·ligents. Quan Jesús s’assabenta de la nova de la mort diu al seus deixebles: “Aquesta malaltia és per a donar glòria a Déu.” Donar glòria de Déu és apreciar i ser conscients del gran do que ens ha fet en Jesús... és creure en Aquell que és la Paraula viva de Déu, l’amor de Déu personificat, creure en Jesús, camí, veritat i vida.

La resurrecció de Llàtzer no li dona la vida per sempre, li allarga no sabem quants anys. El missatge no és que Jesús ha vingut a posar un pedacet a la nostra vida. El missatge és que ell ens vol donar una vida plena... ho diu a una de les germanes del mort: “Jo sóc la resurrecció i la vida. Els qui creuen en mi encara que morin, viuran... i tots els qui viuen i creuen en mi, no moriran mai més.” Vol donar-nos la vida per sempre: la fe en Ell, que és la vida!

Fa sortir Llàtzer del sepulcre i ordena als presents que el deslliguin i el deixin caminar. Hi ha fets com el que vivim d’aquesta pandèmia que ens fan sentir la nostra contingència, la nostra vulnerabilitat... una experiència d’impotència, de mort. Aquesta ordre de Jesús és per a nosaltres. Què ens oprimeix...? La por? La malaltia? La mort? Vol alliberar-nos d’aquesta buidor que dóna la falta de fe en la nostra vida. “Serà en profit vostre perquè cregueu...” els diu als deixebles quan s’assabenta de la mort de Llàtzer. Potser a la pretesa autosuficiència humana li convé fer-li veure que el camí per on va és la desfeta i cal un toc d’atenció que ens retorni a la veritat de la nostra existència. Que ens deslligui dels llaços d’aquest orgull que ens embolcalla i ens deixi caminar pel camí de la senzillesa, de la confiança, del humanisme, de la fe.