paraula i vida
Encara confinats... però molt esperançats
“Estigueu sempre a punt de donar una resposta a tothom qui us demani
la raó de l'esperança que teniu” (I Pe 3,15)
Encara confinats. Ja fa dos mesos que estem confinats. Dos mesos sense celebracions obertes als nostres fidels. I la veritat és que els enyorem. I aquest trobar-los a faltar ens ha motivat a un confinament actiu, de veritat.
Durant aquest temps, els mitjans de comunicació personal (telèfons i tauletes) ens han mantingut ben connectats molts feligresos entre nosaltres. Això ha estat bo per mantenir el caliu, per comunicar-nos i animar-nos mútuament com a membres de la família cristiana
Hem convingut uns moments al dia per coincidir i unir-nos en la pregària: a les 12 del migdia amb el rés de l’àngelus; a dos quarts de vuit del vespre, a l’hora acostumada de pregària comunitària (santa missa, rosari, professió de fe...).
Toquem les campanes a les 8 del vespre, en solidaritat amb tots els esforçats del món sanitari.
Els diversos canals de la televisió o el Youtube ens han permès participar en les celebracions litúrgiques d’aquí (Sant Julià) i de fora: Roma, Montserrat, Sant Cugat, la catedral de la Seu...
Per mitjà de Càritas estem al costat de qui ens necessita: dels sanitaris cubans, del temporers sud-americans i donem suport, ara i pel temps que convingui, a famílies del país que la reclusió està comportant dificultats de subsistència
I continuarem, amb responsabilitat i solidaris, acompanyant les nostres comunitats.
Però molt esperançats. Perquè l’esperança forma part del nostre ADN de creients. I ens fa veure que aquest és el camí per on ens porta Déu aquests dies. I Ell ens farà descobrir què vol de nosaltres. Ell ens il·luminarà per entendre com ens hem de renovar, quines rèmores inútils ens cal deixar i quins valors nous ens cal promoure.
En la litúrgia avui llegim el fragment de la primera carta de Sant Pere: “Estigueu sempre a punt de donar una resposta a tothom qui us demani la raó de l’esperança de teniu” (I Pe 3,15). L’esperança remarca que la vida cristiana no ens ha estat donada com a possessió sinó com a tasca. Inclou un dinamisme que ens dóna sentit al que fem i al que vivim. Per l’esperança trobem en Jesús la convicció per afrontar les diverses situacions de la vida, favorables o no tant.
I, en definitiva, no oblidem que som pelegrins en aquesta vida. I, com a vianants, cadascú ha de saber on va i per on s’hi va. No sigui que el nostre caminar es converteixi en un inacabable donar tombs entorn de nosaltres mateixos.