Déu és amor, Déu és família

L’Església celebra aquest diumenge, la solemnitat de la Santíssima Trinitat. Una festa que ens convida més que a la comprensió, a la contemplació de Déu... Ja el poble de l’Antic Testament comprenia la figura de Déu, com un ésser entranyable, molt proper, molt familiar; un Déu guia amb amor al seu poble. Un Déu vivent, un Déu que parla i comunica vida, un Déu que és únic i alliberador. Per això, més que especulacions intel·lectuals sobre Déu i el seu misteri, a allò que ens convida aquesta festa de la Santíssima Trinitat és a l'adoració de Déu amor. Déu és l'Amor en majúscules. Certament la majoria dels cristians no sabem que, en adorar Déu com a Trinitat, estem confessant que Déu, en la seva intimitat més profunda, és amor, acolliment, tendresa, bondat, perdó, misericòrdia.... Aquesta és, potser, la conversió que més necessitem els cristians d’avui: la comprensió joiosa de Déu com Amor.

És cert que confessem a Déu com omnipotent, com el Transcendent, com la causa de totes les coses (fent servir el concepte aristotèlic de la causa encausada), però el que realment ha de moure el cor del creient d’una manera afectiva és la comprensió de Déu com amor. Déu és amor, i per això qui estima coneix Déu, perquè Déu és amor, ens ho recorda molt bé Sant Joan en la seva primera carta. El qui estima, prega i contempla... Déu és amor: aquesta sí que és una imatge o una intuïció significativa de Déu. La festa d'avui ens convida a contemplar Déu Trinitat, Déu comunitat, Déu família, Déu relació. Déu amor entranyable.

Un concepte que evoca familiaritat, proximitat, tendresa, amor, amistat. És l'amor de Déu el que pot canviar el cor de les persones, és l’amor de Déu el qui pot canviar i renovar la historia. Les grans crisis de la humanitat sempre venen donades pel rebuig que fem de Déu.... Sempre que l’oblidem i ens sortim de l'esfera de l'amor, ens fabriquem Déus falsos, ídols que no salven.... El gran problema de la nostra cultura actual, contemporània, és el gran materialisme, que ens ha portat a una gran buidor interior. O bé, aquesta mena de vergonya de confessar-se creient, o el rebuig èxplicit de qualsevol signe sagrat... I la nostra fe cristiana no és, ni la religió de la por, ni la religió de la màgia, ni la religió de d’interès. Ben al contrari: és la religió del humanisme més autèntic, de la relació, de l'amor altruista, de l'amor que allibera.... La clau per recuperar de nou la fe en el Déu veritable és descobrir que Déu és amic humil i respectuós, i que camina al nostre costat, per donar-nos força, vida i harmonia...