Església oberta i acollidora en temps de postpandèmia

L’Església com a poble de Déu en el món ha estat afectada per l’impacte global del coronavirus. No obstant això, en sintonia amb la resta de la humanitat, estem desafiats a anar més enllà d’aquest dolor i reflexionar sobre el sentit profund d’aquest temps de pandèmia. Això implica tornar al nucli de la nostra fe i destriar com Déu es fa present en aquests esdeveniments.

Com a cristians, hem de reconèixer en la pandèmia un “signe dels temps” que exigeix recrear les formes en què som Església i en què encarnem l’Evangeli. Això es diu fàcil, però la veritat és que estem davant d’una qüestió sense receptes predeterminades. Davant de circumstàncies inèdites en la nostra història, hem de respondre amb fidelitat creativa i audàcia pastoral. La nostra tradició, com a cos viu fundat en Crist i enriquit per les generacions de cristians que ens van precedir, compta amb recursos per a orientar-nos en la difícil tasca de navegar per aquesta crisi, sense ser cecs a la radical novetat que emergeix davant dels nostres ulls.

Les nostres parròquies i comunitats davant de la pandèmia estan cridades a examinar-se a si mateixes. La nostra tradició està tan centrada en el culte que avui ens costa molt no tenir litúrgies presencials i dejunar de la comunió eucarística.

Les nostres accions en aquests mesos de confinament han estat també un lloc on Déu se’ns ha donat a conèixer i ens ha cridat a col·laborar en la seva missió molt atents per a abraçar la seva presència en situacions i llocs inesperats.

Durant el temps de confinament ha estat admirable la creativitat desplegada per a retransmetre les celebracions per mitjà de la TV i de plataformes virtuals. No obstant això, estic convençut que la realitat que vivim ens interpel·la a proclamar la presència viva de Déu en tots aquells que arrisquen les seves vides per a protegir els vulnerables.

Com a Església, hem de continuar sumant esforços i buscar sinergies. Molts han estat a les nostres parròquies d’Andorra i en tot el Bisbat d’Urgell en la primera fila de la batalla contra el coronavirus. Des de Càritas, humilment, hem contribuït i continuem contribuint a mitigar els efectes de la crisi entre els més vulnerables que han trucat a la nostra porta o han estat derivats a nosaltres des de serveis socials del Comú o de Govern o des del servei telefònic del 188.

Responent a la crida del nostre Arquebisbe i Copríncep, com a cristians hem de participar d’aquest testimoniatge d’una “Església servidora”, expressant solidaritat en gestos quotidians com donar menjar al famolenc, estar en contacte (encara que sigui virtual) amb els qui estan sols, animant i escoltant la gent gran, en general, solidaritzant-nos amb les històries d’aquells que tenen necessitats urgents i bàsiques.

Enmig de la pandèmia, Déu ens està convocant a “passar d’un cristianisme de costums a un de testimonis”.

Si volem... podem.