No arrenqueu la cugula

Paciència i respecte per un costat, i per l’altre, intolerància i mesures dràstiques. Es tracta de dues actituds encontrades que trobem en el cor de l’home.

És el tema de la paràbola que llegim a l’evangeli d’avui: a la bona llavor sembrada per l’amo al seu camp hi han nascut cards i males herbes i fins i tot cugula, que ha estat escampada traïdorament de nit per un home envejós. I la mala herba creix juntament amb la bona llavor.

Amb la sorpresa, els treballadors demanen permís a l’amo per arrencar les males herbes i l’amo no els deixa.

La raó és desconcertant: “No ho feu pas: si collíeu la cugula potser arrancaríeu també el blat.”

Cal tenir paciència i esperar. A l’hora de la sega estaran ben diferenciades la cugula i el blat. Mentre l’un és guardat al graner, l’altra és cremada al foc.

Fins aquí la paràbola.

És l’etern i angoixós problema del mal en el món, de la coexistència pacífica entre bons i dolents.

Com dues línies històriques desenvolupades paral·lelament: la línia del dolor, de la violència, de l’odi i de la mort.

I al costat, els bons, que actuen amb rectitud i coherència encara que siguin trepitjats. I la pregunta de sempre: Per què Déu permet això?

Els fonamentalistes de tots els colors són sempre partidaris de solucions dràstiques i immediates: arrencar-ho tot. Més que preguntar-nos amb indignació per què Déu permet l’existència del mal, hauríem de preguntar-nos com és possible que Déu sigui tan pacient i bo.

La paciència de Déu davant del mal no és debilitat, sinó saviesa.

El bé i el mal conviuen en proporcions desiguals en el món i en el cor de l’home. No sol haver-hi una persona dolenta que no tingui quelcom de bo ni cap de bona que no tingui defectes.

El compromís de l’home està en la lluita contra el mal i en la defensa del bé. Però cal advertir que no és igual dolent que molest ni el que és bo s’identifica necessàriament amb els que ens agrada.

Encara un darrer pensament: Déu és amor i l’amor és pacient. Déu té unes possibilitats que no tenim els homes i l’acció divina pot començar on els homes ja no som capaços de més.

El temps dels homes és limitat.

El temps de Déu és infinit.