Perdonar? Sí!... però quan?

Tots hem tingut l’experiència d’haver ofert el perdó i alhora haver-nos quedat amb una sensació de fracàs. Sembla com si aquell que perdona i oblida és el qui afluixa. Però Jesús, fins i tot sent Déu, ens ensenya que la grandesa de l’home està en la seva capacitat de perdonar. Ens diu, amb l’exemple, que el secret d’estimar està sovint a tancar els ulls i obrir amb totes les conseqüències el cor. L’estimar sense límits de Sant Pau es complementa amb el perdonar sense límits de l’evangeli d’aquest diumenge.

Moltes vegades solem dir allò de “perdono, però no oblido”. El perdó es fa més real i més pur quan es desitja per a l’altre tot el millor. El perdó, a més de deslligar-nos dels nostres propis déus, ens fa comprendre, viure, agradar i entendre el gran amor que Déu vol i posseeix per cadascú de nosaltres. Perdones? Estàs a prop de Déu. No perdones? El teu cor no està en el camí de Déu.

El “sense límits” pot suposar en la nostra vida cristiana un impossible i un buscar justificacions. A vegades correm el risc de creure que Déu entra en aquest joc que nosaltres mateixos ens muntem. Com si es tractés d’un partit de futbol on els seguidors d’un o d’un altre equip pretenen que Déu els ajudi enfront del contrari.

En aquest diumenge, Jesús, ens proposa a les clares que ens deixem d’evasives i que practiquem allò que emana del cor de Déu pels quatre costats: jo us perdono del tot. Feu també vosaltres el mateix.

Si moltes ferides romanen obertes i sagnants en les nostres famílies, en la nostra societat, i fins i tot en la nostra política, és en part per la pobresa de la nostra fe. Per la falta de comunió amb Déu. Per mirar-nos massa a nosaltres mateixos i també perquè deixem tirades a la vora del camí a moltes persones que han fet tant per nosaltres.

Quan un viu íntimament unit amb DÉU, no hi ha obstacle insalvable, ni gran ofensa que pugui dificultar el perdó. És com aquell pelegrí que, desitjant arribar fins al final del seu trajecte, es dedicava constantment a mirar a la seva esquerra i a la seva dreta perdent ritme, forces i il·lusió. Un company se li va acostar i li va dir: si mires a l’horitzó t’anirà molt millor i arribaràs abans.

Amb el perdó passa una cosa semblant. Mirant a Déu, veiem als que ens envolten amb ulls de germans. Oblidant Déu, sorgeix un cert aire d’insatisfacció de tot i de tots. No podem anar en solitari. Apostar per l’Església, per la comunitat, per la parròquia, per ser cristià… ens exigeix i ens empeny a entrar per sota de la llinda del perdó. Que moltes vegades és impossible? No, si mirem a Déu! Ai… si ens mirem a nosaltres mateixos! Si volem, podem.