Ascensió: retorn al pare

Acabada l’obra per la qual havia baixat a la terra, Jesús se’n torna altre cop al seu lloc a la dreta de Déu Pare.

La salvació obrada per Jesús fou una acció en dos moviments: l’un de baixada del cel a la terra, l’altre d’ascensió de la terra al cel.

Ho proclama un himne que cantaven els primers cristians i que recull Sant Pau en la seva carta als cristians de Filips. Del moviment de baixada diu:

“Jesucrist, que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no res, prengué la condició d’esclau... s’abaixà i es feu obedient fins a la mort i una mort de creu” (Fl 2, 6-8).

És la màxima humiliació que pot arribar un ésser: de la divinitat a la mort en creu. I això, per iniciativa pròpia. Ell havia dit que la vida la donava ell voluntàriament, que no li prenia ningú. És el misteri de la creu que contemplem per la Setmana Santa.

Arribat a aquest punt de prostració extrema, Déu Pare intervé de cara a la glorificació del seu Fill. És el segon moviment: la seva exaltació, que estem celebrant al llarg d’aquest temps de Pasqua. Continua l’himne de l’Església primitiva:

“Per això, Déu l’ha exaltat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom. Perquè en el nom de Jesús... tots els llavis reconeguin que Jesucrist és Senyor, a glòria de Déu Pare” (Fl 2,9-11).

Exalçar-lo és un verb sinònim de ressuscitar-lo, de glorificar-lo. Detalla la resposta de Déu a l’autodonació generosa que havia fet el seu Fill.

Aquesta exaltació comporta ser enaltit a la glòria que li pertoca com a Fill de Déu, a la dreta del Pare. Allí rebrà el reconeixement de totes les criatures. A Ell faran homenatge tots els pobles.

És aquesta glorificació el que celebrem avui els cristians amb la festa de l’Ascensió, quaranta dies després de Pasqua.