No sols de pa viu la humanitat

Mai com avui, la humanitat ha disposat de tants avançaments: comunicació per terra, mar i aire. Recursos d’alimentació i béns materials en abundància i, per contrast, en alguns llocs, tanta escassetat i desigualtats.

Mai com avui, la humanitat ha tingut tant i, per contra, mai ha tingut tanta sensació d’insatisfacció, d’infelicitat. Alguna cosa ocorre al nostre voltant quan tanta gent diu no trobar sentit a la vida. Quan la droga, el suïcidi o altres pràctiques de risc es converteixen en una crida d’atenció que ens fa reflexionar: la vida no només és tenir, acaparar, aparentar, conquerir, consumir o menjar. És molt més. Hem de descobrir o arribar a trobar felicitat i sentit.

No és d’estranyar que molta gent trobi en el sa altruisme, en el lliurament generós cap als altres, moltes raons per viure o sentir-se realitzat. I, al contrari, no és d’estranyar tampoc que uns altres –tenint-ho tot– no sàpiguen per on tirar per aconseguir un equilibri raonable en la seva vida.

On és la resposta? Per a nosaltres, els cristians, en Crist. De poc serveix ser els més avançats; que la ciència vagi conquerint camps fins fa poc impensables; que els grans descobriments deixin a part de la humanitat amb els ulls sorpresos o que, per exemple, el benestar de la humanitat –en alguns racons del món– hagi aconseguit cotes impressionants.

Hi ha una gana que no se sadolla amb el pa material. La humanitat té gana d’alguna cosa que doni sentit profund a la seva vida i que l’ajudi a trobar un horitzó de plenitud i felicitat com a resultat de la instauració d’un nou model de relacions socials en el qual el centre sigui la vida humana i l’arquitectura social elimini les barreres que exclouen, marginen i neguen l’oportunitat del gaudi dels béns de la terra a un elevat nombre de persones, pobles i nacions.

Els homes i les dones d’avui tenim gana d’aquells valors que ens llancen a l’aventura meravellosa de construir un futur millor per a tots i de ser artesans d’un món nou que s’assembli més al somiat per Déu. Per a molts, permeteu-me incloure’m en aquest grup, la tasca de refer el món, de somiar-ho de nou, segueix sent la raó del nostre lliurament, del nostre treball i dels nostres desvetllaments. I ens segueixen movent aquests profunds ideals perquè tenim gana de vida interior, de conèixer el Déu que es va fer home per nosaltres i que és la raó de ser del que som i fem.

L’aparença, el material i el purament superficial es poden convertir en un cruel mur que ens impedeixi donar el salt a Déu. Avui, també ens trobem amb escenes molt semblants: crec en Déu però no en l’Església! Jo em confesso directament amb Déu! A mi amb creure en Déu em basta, em sobren els capellans! No deu ser que en el fons seguim sense creure en el Déu encarnat? No deu ser que molts segueixen pensant que Déu és un Déu a la nostra mesura, capritx i sotmès a la nostra pròpia llei?