El primer de tots els manaments: estimar

La vida comporta un ritme i uns hàbits i costums, això provoca que normalment arribem a fer les coses sense plantejar-nos gaire el perquè... però arriba un moment que reflexionem, ens plantem i diem: “Això no ho faig perquè no li veig el què i no trobo raó ni ningú que m’ho faci entendre.”

Una dimensió de la nostra vida, la vida espiritual, i en ella la creença religiosa, està també exposada a aquest mateix perill. Podem estar fent una sèrie de ritus, actes, celebracions i arriba un moment que si no ens ho han explicat bé, si no ens hem format prou i no veiem clarament el perquè, ho abandonem com una cosa fútil i sense sentit.

En temps de Jesús, s’havien acumulat una sèrie de ritus i preceptes que s’havien de complir, però que no paraven esment al fet que havien de conduir i quin era el seu sentit. Es quedaven en el fet de fer-los, de complir unes normes. I els senyors fariseus eren experts policies per denunciar aquells que no complien totes i cadascuna de les normes i prescripcions, independentment de si s’entenien o no.

Jesús avui deixa clar a què ens ha de portar fer tots els ritus, actes i pregàries, preceptes... quin és el criteri de valor del que fem i dels manaments i normes.

La pregunta que fa a Jesús un mestre de la llei és fruit d’aquesta situació de tantes prescripcions, amb el desig de veure quin és l’objectiu final de tot, a què ens ha de conduir tota aquesta sèrie de preceptes a complir, quin és el manament més important de tots.

Jesús, amb una síntesi perfecta, li diu quins són els primers de tots els manaments de la llei. Dir el primer és una forma de dir-nos a on ens han de portar tots els altres preceptes: a ajudar-nos a complir aquests principals. Ens dona el criteri perquè valorem tots els altres preceptes: m’ajuden a complir aquests, doncs tenen una raó de ser; contradiuen o no veig que m’ajudin a observar-los, aleshores hi ha raó perquè els posi en crisi i els oblidi.

Jesús simplifica el que els homes sovint fem difícil, i posa el punt de mira en allò que és el nucli autèntic, allà on ens ha de conduir tot el que fem i les prescripcions que dictem o imposem.

Si Déu, ens diu Joan, que és amor, i ens ha fet a la seva imatge... vol dir que l’estimació és quelcom constitutiu del nostre ésser. Quan estimem copsem el goig de viure. No estimar és anar contra natura, per tant no pot produir més que desassossecs, conflictes i infelicitat.

Els dos preceptes que assenyala Jesús al mestre de la llei són el criteri que ens donarà la validesa de tots els altres preceptes. M’ajuden a estimar, són un camí per arribar a l’estimació... Tenen raó de ser.

Sant Agustí, amb la seva agudesa, intueix perfectament la importància de l’estimació i ens dirà amb molt d’encert posant-se en la línia del mestre Jesús: “Estima i fes el que vulguis.” I fins i tot, gosem pensar que en l’examen final hi haurà només aquesta pregunta crucial per valorar la nostra vida...: has estimat?

Té una lògica... si estem destinats a compartir la vida i plenitud divina, el que ens va modelant i preparant per participar-hi, és deixar que aquesta energia divina de l’amor vagi ja amarant la nostra vida, destinada a viure eternament en aquesta atmosfera d’amor.

És profitós, interessant i conseqüent amb aquesta resposta de Jesús que quan acabem el dia ens fem aquesta pregunta: m’ha mogut l’amor en el que he fet, en les persones que he tractat? Sabent que si s’estima el germà, Déu també se sent estimat igual que un pare quan estimes el seu fill.