“No hi ha cap profeta que sigui ben rebut al seu país natal”

Avui la paraula del Senyor, en l’evangeli d’aquest diumenge, tot relatant les actituds de la gent davant la presència de Jesús, ens fa pensar en certes actituds nostres davant situacions semblants. Jesús s’encarna amb totes les conseqüències en la nostra realitat, per tant, no és gens estrany que ens trobem retratats en aquestes escenes que reflecteixen a la perfecció la manera de ser que tenim els humans.

Ens estranya que qualsevol persona que hem conegut molt propera a nosaltres, del nostre barri, de la nostra família, que ja teníem més o menys situada en el nostre catàleg de persona familiar i coneguda, ens sorprengui amb alguna actuació que trenca els nostres esquemes que ens havíem fet d’ella. Tenim aquesta tendència a encasellar la gent. Jesús es troba que la seva gent també feia el mateix, eren humans com nosaltres.

L’actuació de Jesús fa trontollar els conceptes que tenien de la persona de Jesús que havien conegut en la seva vida de conciutadà seu, durant els anys que hi va conviure. Fa menció Jesús, en aquesta circumstància d’aquella dita de la saviesa popular: “Metge, cura’t tu mateix”...

Mostra’ns a nosaltres aquestes meravelles que diuen has fet en altres bandes. Ens és una pràctica no fàcil, canviar les etiquetes que tenim posades a cada persona del nostre entorn. I la constatació de la reacció nostra ve també molt ben expressada en l’altra cita que fa Jesús de la saviesa popular: “No hi ha cap profeta que sigui ben rebut al seu país natal.”

Restar obert a la novetat, a la sorpresa, a allò no previst, no és una qualitat fàcil en els humans. Ens agrada tenir-ho tot mesurat i controlat, i ens posa nerviosos que la situació es desmarqui del que esperem o creiem tenir ja apamat. Tan nerviosos que podem arribar a l’extrem que van arribar aquells convilatans de Jesús, de voler acabar amb aquell que no s’adequa als seus criteris preestablerts.

Això ens porta a fer una mirada al nostre interior per veure sincerament si nosaltres actuem de la mateixa manera, i si és així, mirar d’evitar aquestes postures preestablertes, encarcarades i immobilistes, i admetre que la persona humana sempre està oberta a la novetat, que la llibertat que ens és constitutiva es manifesta també en què no tot es pot encasellar, que la riquesa de la persona és una mina de la qual sempre ens pot sortir un tresor impensat. Sobretot quan la persona es troba aquesta actitud oberta per part dels qui l’envolten i no se sent etiquetada pot arribar a treure de si el que ni ella mateixa havia pensat mai. Per això trobem que Jesús trenca tots els estereotips i obre horitzons a la persona que troba davant seu... ui diria que els apòstols analfabets serien els seu continuadors...? A quin pecador no va regalar-li el perdó i va creure en la seva redempció...? I que bé ho va expressar en tantes paràboles com l’espectacular del fill pròdig que retorna a casa d’on s’havia volgut independitzar...

Si el Senyor es mostra sempre tan respectuós de cadascuna de les nostres persones, si creu sempre en els cops amagats que tenim totes les persones, ¿no hem d’aprofitar aquesta tàcita lliçó per no coartar els nostres semblants, per donar-los sempre un aire fresc de confiança que els faci treure el millor que guarden les seves persones...?

Permeteu-me un petit incís per ser avui propera la festa (dia 31 de gener) d’un gran educador que això ho va practicar com Jesús en la seva vida... i que va obtenir meravelles dels seus joves educands... Don Bosco. Va saber copiar aquest art que tenia Jesús de donar ales a la gent estimant-los i confiant en el racó de bondat de tota persona, i va saber donar ales a aquells joves que la societat rebutjava i que ningú donava dos rals per ells... i en van sortir honrats ciutadans i bons cristians! I encara més... com Jesús, d’aquells primers pobres nois que va recollir, va saber formar els que després continuarien la tasca que ell va iniciar. Va tenir aquest art d’extreure el millor de les seves persones, donant-los amb l’estimació i la confiança, l’energia i autoestima necessàries per omplir de llum les seves vides.