El do de la vocació cristiana

Les lectures d’aquest diumenge ens parlen de crides, de vocacions. I és que tota crida, tota vocació, és un do que Déu ens ha donat, sense previ mereixement nostre. A Sant Pere Jesús el va cridar perquè fos pescador d’homes, i al profeta Isaïes, Déu el va cridar, entre altres coses, perquè fos un pregoner de la misericòrdia, de la justícia, de l’amor, de la bondat de Déu; a Sant Pau el va cridar perquè anunciés l’evangeli als gentils.

També a cada un de nosaltres Déu ens crida i ens envia. I Déu ens crida perquè ens estima; i ens crida pel nostre propi nom; i ens dona també una missió concreta i determinada. Tots i cadascun de nosaltres hem de ser anunciadors de la misericòrdia, de la justícia, de la bondat, de la tendresa de Déu; predicadors del seu evangeli, pescadors d’homes. Ho hem de fer amb la nostra paraula i, sobretot, amb la nostra vida...

Ho hem de fer amb humilitat, però sobretot amb fortalesa, amb valentia i amb amor. Mentre vivim tenim l’obligació de ser fidels a la nostra vocació; la nostra vocació, en aquest món, només s’acaba amb la mort. Fins que Déu ens cridi perquè visquem definitivament al seu costat, gaudint de la seva presència al cel. Aquesta serà l’última i darrera crida, la definitiva... Per això, som cridats a donar el millor de nosaltres mateixos, des d’aquest món, fiant-nos sempre del Déu que ens parla a través de les persones i dels esdeveniments de la vida.

A cada persona el Senyor el crida, perquè amb la feina de cada dia vagi omplint la seva vida de bons fruits. Fiant-nos sempre de Déu que ens ajuda, que ens conforta, que ens perdona, quan no fem les coses bé; però procurant sempre fer el bé i la justícia, sense desanimar-nos davant les situacions de fracassos o d’adversitats que tinguem en moments determinats.

La vida moltes vegades és dura i injusta; no sempre el que més sembra és el que més recull. Però el cristià no ha de desanimar-se mai; en nom de Déu ha tirat les xarxes, com els apòstols a l’Evangeli. Perseverant en el treball i en l’esforç de cada dia; sembrant llavors d’amor i d’humanitat. Aquí estic, envieu-me, va dir el profeta Isaïes; ell sabia molt bé que ell no era, per si mateix, capaç de complir la gran missió que Déu li encomanava. Però se sentia tocat per la gràcia de Déu i va comprendre que, amb la força de Déu, podria fer tot el que Déu li indicava.

Sant Pau ho va tenir sempre molt clar: ell era l’últim dels apòstols. Va haver de patir molt, va patir molts contratemps, fracassos i persecucions, però, fiant-se del Déu que li havia cridat, mai es va desanimar. I amb aquesta confiança respon, fins a l’últim moment de la seva vida, sent fidel a la crida que Jesús li va fer en el camí de Damasc.