Diumenge de Rams

En el pòrtic de la Setmana Santa, en el Diumenge de Rams, s’entrecreuen dos sentiments contrastants: el goig de veure Jesús aclamat i la tristesa de veure’l crucificat el pròxim divendres. I endinsant-nos a Jerusalem per aquest pòrtic, acompanyem Jesús, que ens convida a viure amb Ell autèntiques hores de passió, lliurament, amor, donació, sacrifici, mort... i resurrecció. Serem capaços d’endinsar-nos de ple en la solemnitat de la Pasqua? Som conscients que el nostre ésser cristià arrenca i neix de la Pasqua del Senyor?

Jesús és el capdavanter. No s’amaga. Avui, el seu rostre és afalagat per milers de rams i palmes però, divendres vinent serà bufetejat per la burla i la incomprensió. En cap de les dues situacions Jesús es va tirar enrere. Sabia que la seva missió seria provada per diversos contrastos: glòria i èxit, triomf i fracàs, goig i menyspreu.

Amb Crist, en aquest Diumenge de Rams, iniciem una impressionant peregrinació cap al cim de la seva missió. Anem amb Ell i, a més, ho fem seguint les seves indicacions. El Senyor vol celebrar amb nosaltres la Pasqua. Per què no viure-la, especialment aquest any, com si fos la primera vegada? Per què no viure intensament cada gest i cada oració, cada paraula i cada silenci que ens condueixen cap al rostre autèntic de Déu?

En el Diumenge de Rams ens troben aclamacions, però allà al fons –sobre un monticle– Jesús albira l’horitzó on, divendres que ve, s’alçarà una creu exponent del molt amor que Déu ens té. Una creu que, lluny d’estar buida, estarà plena per un cos ofert que, en aquestes hores, serà oblidat, insultat, silenciat i traït.

Avui, l’alegria fa sacsejar rams i palmes al vent. Durant la tarda del Divendres Sant aquestes veus emmudiran per covardia.

Avui a totes les nostres parròquies d’Andorra, amb aquesta manifestació pública del nostre afecte a Jesucrist, expressem aquesta gran processó vers la Jerusalem celeste. Serviran d’alguna cosa els nostres rams beneïts?

Sonaran a sincers els nostres càntics joiosos? Per descomptat que sí! Enfront de planificar-nos una societat sense més perspectiva que les seves mateixes muralles, els cristians sabem que una ciutat ens espera al final de la nostra existència: el Cel.

Que les nostres veus, a les portes de la Setmana Santa, entonin càntics d’alegria i de lloança: “Beneït el qui ve en el nom del Senyor!”

Necessitem el Cel, necessitem l’eternitat, necessitem Déu. Necessitem seguir Jesús per aquest camí que ens porta directament a la comunió amb Déu Pare.

Si volem, podem!