Déu Trinitat ens anima a mirar al proïsme

No cal anar molt lluny, si obrim els ulls, per trobar-nos amb el rostre adolorit de Crist. És en les nafres de la humanitat que ens envolta on podem trobar a Jesús. Quedar-nos només en la meditació, a més de perillós, és incoherent en la vida cristiana: pregar i treballar, meditar i ajudar, escoltar i parlar han de ser els paràmetres de la nostra identitat i adhesió al Déu Trinitari: Pare; Fill i Esperit Sant. És en el cos a cos on podem veure, si és veritat, que som cristians autèntics o de paraula, de nom o de pràctica, per convenciment o per tradició.

Per tocar el Déu viu -ens diu el Papa Francesc- “no cal fer un curset d'actualització”, sinó socórrer el Déu viu. I, per a això, és necessari sortir al carrer i les places i tenir el valor d'oferir la nostra forma de pensar en cristià, la nostra òptica sobre la vida, l'amor, la família i, per descomptat, la caritat. La caritat que és més que solidaritat.

Proïsme és aquell que m'exigeix sortir de mi mateix per mesurar si, en veritat, la fe és operativa i pràctica o es va quedar en simple teoria.

Proïsme és qui constantment em pregunta, amb aquelles interpel·lacions de Sant Ignasi: “Què he fet per Crist, què faig per Crist i què haig de fer per Crist”

Proïsme és qui m'ajuda a passar d'una fe de coneixement a una fe practicada i bolcada en els altres.

Proïsme és qui em convida a no instal·lar-me en una pietat freda i baixar al sofriment dels homes i dones d'avui.

Proïsme és aquell que, sense adonar-se, és acorralat per la societat del consum, tot robant-li la riquesa interior.

Proïsme és aquell que inconscientment es deixa atacar en la seva dignitat abans que portar o posicionar-se en contra de les ideologies dominants.

Proïsme és aquell que espera un detall per la nostra part i no només teories o lliçons magistrals.

Proïsme és aquell que necessita el nostre compromís i la nostra paraula, el nostre consell i la nostra presència. El contrari i el més fàcil, de vegades, és passar de llarg davant dels problemes dels altres: “Ulls que no veuen, cor que no sent”.

Proïsme és aquell que, de la nit al dia, ha estat llançat en l'abisme de la incredulitat o de la desesperança, de la tristesa o del desencantament per la vida.

Proïsmes són, en definitiva, les persones que surten al nostre pas en mil circumstàncies i amb mil noms i cognoms.

En aquest any Sinodal, a més de professar les grans veritats de la nostra Fe ens ve a la nostra trobada un interrogant: fem alguna cosa pel nostre proïsme o, tal vegada, ens hem cansat d'ajudar en veure tantes nafres obertes enmig del nostre món?