Meritxell, des del cimal dels 50 anys

Fa 50 anys, la padrina de cal Jarca de Prats em reanimava davant el dolor causat per l’incendi de l’església de Meritxell, on ella anava sovint a resar a la Verge –el camí Ral uneix els dos veïnatges: Prats i Meritxell–: “Mossèn, ara estimem encara més la Verge de Meritxell, la nostra Patrona”. Les paraules de la padrina eren una gran veritat: “Ara l’estimem més”. Els tres milers llargs de pelegrins que han pujat a pregar en la solemnitat de la Nativitat de Maria, tots en comunió “Virtus Unita Fortior”, som penyora d’aquesta gran estimació.

Fa 50 anys, el síndic general, Francesc Escudé, sedava les ferides causades per les flames del foc de l’església de Meritxell dient-nos: “La Mare de Déu de Meritxell ens demana una nova església per a la nova Andorra que estem bastint”. Era una gran veritat. El món vivia un profund canvi. El Concili Vaticà II es va avançar a obrir les portes de l’adaptació a les reivindicacions “prohibir prohibir” del Maig del 68, que des del quartier Latin de París estenien la seva flama per tot Europa. La profecia del síndic d’aquella inoblidable nit del 1972 s’ha complert. El santuari de l’arquitecte Bofill, marginat de la universitat per les seves idees socials, n’és la realitat.

Dono gràcies a mossèn Lluís Pujol, arxipreste que m’acollí a la rectoria d’Andorra la Vella, per donar-me la mà que em feia sentir acompanyat en la meva caiguda a l’abisme de la tristesa. La seva companyonia de pare amorós i el seu silenci per compartir el dol, també amb tots els ciutadans d’Andorra, em retornaven la confiança.

Fou la nit del 8 al 9 de setembre del 1972, fa 50 anys, quan el foc cremà l’església, santuari de la Patrona d’Andorra, declarada pel M.I. Consell General per unanimitat el 24 d’octubre del 1873: “Per Patrona us aclama / el Consell amb gran amor / i amb entusiasme proclama / que sou d’Andorra el tresor”. Aquelles flames resten vivents en el meu esperit. Hi ha esdeveniments, com l’incendi de Notre Dame de París, el 15 d’abril del 2019, que les sacsejà amb força i me’n feu sentir novament l’agut dolor. Tinc la sort que els joves monitors i la mainada d’AINA em canten tots units, al voltant del foc de camp que els agermana: “De les tristors en farem llum”.

Els Cainistes i Tamarros canten “Fent camí per la vida, ens tocarà menjar la pols”. Tots hi comptem que, caminant, trobem dificultats, fracassos, trencadisses familiars, assetjaments que menen a demanar un canvi d’escola i autolesionar-se, malalties, la mort de persones estimades, el pes dels anys, persones que ens posen bastons a les rodes quan volem fer obra social... Ningú no s’escapa de les contrarietats... Santa Maria de Meritxell, tampoc. Per moltes llatzèries que ens corfereixin, no arribarem a la sola de la sabata de la Mare de Jesús: Els dubtes del seu estimat Josep, no trobar casa per infantar, l’exili a Egipte, la pèrdua durant tres dies del Fill a Jerusalem i, la més inimaginable, la mort del seu Fill a la creu.

Santa Maria de Meritxell, la dona forta, agraeix els pelegrinatges fins al seu cambril amb la condició sine qua non que ens emportem el seu missatge per a tot l’any i sempre: “No us quedeu bloquejats en la decepció, ni negats en la desesperança, ni esca-nyats per la tristesa, frontera molt prima amb la desesperació i la depressió.” La solemnitat de Meritxell 2022, dins l’aniversari de l’incendi, ens dona a tots “la visió de futur”, com ho canta en el Magnificat: “El Senyor omplirà de béns els pobres”.

Felicito el jove que ha pujat a acomiadar-se de la Mare de Déu de Meritxell abans d’emprendre, per raons d’estudis, el viatge als Estats Units.

Felicito la mare i el pare del Nil, que l’han pujat a presentar a la Mare de Déu seguint la vella tradició andorrana. Amb ells recordo el pensament de Tagore: “Cada infant que neix ens diu que Déu encara espera de la humanitat”.

Em fan feliç els companys sacerdots que han començat les reunions pastorals del nou curs 2022-2023 amb el cant de la Salve Regina als peus de la Mare de Déu de Meritxell.

Quan estic baix de moral, em complac mirant l’ull que l’artista del segle XII pintà a la corona de la Mare de Déu de Meritxell. És l’ull de Déu Pare que ens recorda que, passi el que passi, no desesperem mai. Déu ens mira. Déu ens estima!

Els cònsols de Canillo han posat el nom d’Estela a la campana del segle XIII que ha tornat la nit de la posobra de la Festa a la seva església. Mossèn Cinto Verdaguer, en entrar a Andorra enmig d’una terrible tempesta, va sentir ben a prop la mort. Quan s’asserenà el cel, sortí un estel. El nostre poeta exclamà: “Déu em mira. Estic salvat”. La campana del segle XIII, retornada a casa seva, avui el dolç nom d’Estela ens dirà quan l’acaronem: “Recorda! Déu et mira!”.

La monitora Clàudia em demana: “Què va sentir aquella nit del 8 de setembre davant el foc?”.

Amb la sinceritat que m’uneix als “monis”, li responc: Vaig sentir el que és la impotència humana i com la lluentor de les flames enfosquia encara més la nit ja plena de negror. I també escoltava a cau d’orella del cor la veu de la meva Confident, que em mormolava: “El Senyor ha mirat la petitesa de la meva serventa”. Les penes que la vida ens regala ens fan senzills. L’artista calçà la sagrada imatge de Meritxell amb uns esclops, símbol de la màxima senzillesa de les canillenques pageses. Des d’aquesta petitesa prego amb Martin Luther King davant qualsevol incendi de la vida i de la societat: “Si em diuen que el món s’acaba demà, jo plantaria igualment una pomera”.