Déu pare... ens escolta?

A l’hora d’escriure aquestes notes em faig una doble reflexió:

- Les nostres democràcies modernes es preocupen de defensar teòricament que tots els éssers humans som lliures i iguals en dignitat i drets, però ens adonem que a la pràctica això no és així. Per gaudir de drets reals i efectius cal haver nascut en un país poderós i ric. Els pobres no hi tenen accés.

- L’altra reflexió: una de les experiències més descoratjadores per al creient és tenir la sensació, un dia i un altre, que Déu no escolta les nostres súpliques. Hem pregat i Déu no ens ha respost. A Déu sembla no commoure’l els nostres sofriments.

M’hi ha fet pensar l’ensenyament de la paràbola que llegim avui. Es tracta d’una paràbola curta que s’entén bé: hi intervenen dos personatges que viuen a la mateixa ciutat: un jutge i una vídua. Al jutge li falten dues actituds considerades bàsiques a Israel: el temor de Déu i el respecte a les persones. Per la seva part, la vídua és una dona sola, sense l’espòs que la protegeixi ni cap suport social. Una persona desafavorida. Aquesta dona, un dia sí i l’altre també, va a veure el jutge reclamant-li que faci justícia. Aquest, però, al principi se’n desentén fins que a la fi, cansat de veure-la, acaba donant-li la raó.

L’evangelista Lluc presenta el relat com una exhortació de Jesús als seus deixebles, ense-nyant-los que “han de pregar sempre sense desanimar-se”. El jutge, amb la seva actitud desconsiderada, encarna l’antítesi de Déu, que fa justícia i escolta els pobres més vulnerables.

També podem llegir el contingut del relat i les paraules finals de Jesús amb referència a la set de justícia. Quatre vegades s’hi repeteix l’expressió “fer justícia”.

El reclam constant de la vídua és un exemple admirable de lluita per la justícia enmig d’una societat corrupta.

Quan Jesús convida a pregar sense desanimar-se, no devia referir-se tant a una oració profunda, sorgida del silenci del cor i de la contemplació. Més aviat, ens convida a pregar per endolcir la duresa de la vida recordant que tenim un Pare. Alguns pregaran amb paraules confiades de creients. Altres, amb fórmules repetides per generacions durant els segles. Altres, des d’un cor senzill que sovint ha oblidat la fe. A tots els escolta Déu amb amor de Pare.