Zaqueu, l'home que volia veure Jesús

Un dels personatges curiosos que troba Jesús pels camins de Palestina és un cap de cobradors d’impostos, el seu nom es Zaqueu. A Zaqueu li pica la curiositat de veure qui és aquest personatge de qui ha sentit parlar a tanta gent. Tot i que tenia un càrrec, la seva alçada física no li permetia veure bé Jesús perquè la gent que l’envoltava li tapava la visió. L’home era enginyós i va trobar la manera de satisfer el seu desig per contemplar bé la persona d’aquell profeta Jesús. I no va trobar millor atalaia que les branques d’un arbre del camí per on havia de passar Jesús. Dit i fet, no va dubtar a enfilar-se i fer guàrdia des d’aquell lloc privilegiat per contemplar el pas de Jesús envoltat dels seus seguidors. El que no s’esperava era que fos detectat pel radar celestial de Jesús (ja m’enteneu). I no només pogués veure Jesús, sinó que Jesús li diu que vol hostatjar-se a casa seva. L’home no se’n sabia avenir. D’un bot salta a terra i acompanya Jesús a casa seva. Tindrà temps de mirar-se’l de dalt a baix i fins i tot de sentir l’escalf de la seva mirada i de la seva paraula. És que el Senyor mai no queda curt, i al desig de veure’l respon fent-se hoste de casa seva perquè no només el pogués veure, sinó també conversar-hi amigablement al voltant de la taula familiar i establir-hi una relació amistosa que marcaria la seva vida. La finesa de Jesús... que no deixa sense resposta l’anhel sincer d’aquell homenet, el sadolla amb la seva amistat i la seva presència a la seva llar. A Zaqueu li va tocar la loteria. Va sentir que l’amistat amb Jesús era el tresor més preuat... Molt més que la fortuna que havia anat acumulant en la seva feina odiosa. I ho va demostrar com un altre Francesc d’Assís avançat... desnuant-se de tot allò que havia amb afany acumulat i repartint-ho als pobres, perquè ell ja en tenia ben bé prou amb aquest Jesús que havia irromput en el seu cor omplint-lo d’una alegria que fins ara no havia descobert. Havia entrat una nova vida en aquella casa.

El Senyor no queda mai curt. Aprofita la petita escletxa que li deixem per fer-nos entrar un raig de llum que dissipi les nostres tenebres i ens faci veure la claror, la llum que necessita el nostre cor. Com ell no hi ha ningú que conegui millor què és el que de veritat pot sadollar el nostre cor i pot donar-nos la plenitud que glatim. I quan li donem entrada, vessa a desdir la seva gràcia i la seva vida a mans plenes. Ens deixa astorats!

Zaqueu no queda inactiu, idea la manera d’aconseguir el seu propòsit de veure el Senyor. El Senyor espera només que li donem pas..., que li manifestem el nostre desig... Està delerós de poder satisfer-lo. La pregunta que ens podem fer és... la nostra recerca del Senyor és tan sincera i agosarada com Zaqueu...? No és que sovint no tenim ni esma de moure ni un dit per veure, conèixer, per apropar-nos a Jesús? És difícil tastar la joia de la seva oferta si no hi ha cap neguit per apropar-s’hi. Pot ser que de la vida de Zaqueu cobrador no hi hagi res a imitar, més aviat pot ser que hi hagi molt a denunciar... No és això el que compta per a Jesús... El que cal imitar de Zaqueu és no apagar l’anhel de plenitud que nia en el cor de tota persona... i no tancar les finestres a la llum que passa a prop nostre... ésser agosarats i decidits per vèncer com Zaqueu els obstacles que ens oculten la vista de la seductora persona de Jesús.