PARAULA I VIDA
Creats per ser feliços i benaurats!
Podem donar, com una certesa, el fet que tota persona humana té en la seva vida una fita més o menys explícita de cercar la felicitat. En el que fem, en el que ens proposem, en el que somniem, hi ha una finalitat tàcita o expressament manifesta de trobar la felicitat. Un mestre expert com és Jesús, que ens coneix a fons, que sap dels nostres més pregons anhels, no és estrany que en els inicis de la seva predicació vulgui respondre a aquest desig o aspiració i ens doni unes pistes per assolir aquesta felicitat o benaurança. Avui en el fragment de l’evangeli de Mateu que aquest diumenge és proclamat en les celebracions de totes les comunitats cristianes, Jesús dona unes encertades reflexions per atènyer la benaurança o felicitat que anhelem i cerquem.
La primera pista que ens dona ataca directament a la desviació més fàcil del camí per trobar la felicitat. Posem a primer cop d’ull com a mitjà necessari per atènyer la felicitat el posseir i tenir tot el que hi ha al nostre abast i que ens sembla que tenir-ho ens pot fer feliços. I, clarament, envia una càrrega de profunditat a aquesta pretensió. La felicitat no ens ha de venir de fora, ha de venir de dins nostre. Fonamentar la felicitat en coses exteriors a nosaltres és desvalorar la persona, que té unes ànsies d’infinit que són molt superiors a tot el que podem acumular o tenir en aquest món, i que ens hem fabricat nosaltres mateixos i que, per tant, seran objectes tan limitats i finits com nosaltres. Llavors entenem per què Jesús ens adverteix d’entrada que per ser feliços hem de ser pobres d’esperit, una manera de dir-nos que en el fons del nostre cor hem de sentir-nos pobres malgrat que tinguem tot el que materialment desitgem. Si no ens hi aferrem com a valors absoluts i mantenim l’esperit lliure i obert per trobar la font de la felicitat interior, podem somiar arribar a assolir aquesta felicitat plena, que això vol dir el regne del cel, el regne de la felicitat completa i absoluta. És això a què aspira el nostre ésser i és això el que vol donar-nos el nostre Creador, que ens coneix com ningú. Jesús ho va expressant de diverses maneres, però que conflueixen en el mateix nucli. Seguim…
Estar de dol és una manera molt plàstica de dir-nos que tot el que tenim a l’abast és moridor. Si ho tenim present, sabem que no podem somiar que tot això pugui ser el que busquem, perquè tot el que és moridor, temporal, no perenne no ens podrà donar la immortalitat, la durada feliç i inacabable que busquem. Aquesta persistència i immortalitat la tindrem, però sabem que aquí no ens la donarà ningú perquè tot el que hi ha aquí té els dies comptats. I encara…
Pretendre conquerir el món, dominar, manar, sobresortir, imposar el propi criteri... és pretensió vana, que pot tenir una certa durada però que, com tot, té els dies comptats... que el domini sobre els altres és limitat i passatger... no dona la satisfacció que pretenies, més aviat et neguiteja. La humilitat i senzillesa aporta més estima i harmonia, guanya més cors que la força i la violència, que els subjuga, però no els sotmet. És un camí més dret a la felicitat aquesta consciència del que som, humans amb unes carències comunes que ens agermanen. No cal dissimular-les i pretendre ser superiors a ningú. Ja va dir un savi que la humilitat és la veritat!
Ser conscients que res d’aquest món nostre no serà capaç de satisfer-nos plenament és una actitud molt sàvia per saber-nos sempre famolencs i assedegats de quelcom superior adient al nostre destí d’immortalitat. Hem d’anar cercant sempre d’ajustar-nos a la nostra condició d’éssers espirituals sabent que aquest estadi material no pot atipar-nos. Cal mantenir desvetllada la nostra fam de l’aliment que ens ha de donar la vida i felicitat eterna que conscientment o inconscientment somnia tot el nostre ser. Res d’aquest món no podrà assaciar-nos totalment. Serem sempre famolencs de quelcom molt superior que pugui sadollar-nos.
I així va desgranant Jesús quatre notes més que van marcant les dreceres que ens poden conduir a la fita a què aspira la nostra naturalesa destinada a participar de la claredat divina, de la benaurança infinita... No menystinguem els fraternals consells que ens ofereix tan gratuïtament aquell que ha donat la vida per tal que tots la tinguem i ben plena!