Ignorància religiosa? Som-hi!

S’ha fet, i es fa, tanta polèmica entorn de la classe de religió, que alguns pares catòlics poden acabar arrossegant una mena de complex talment com si els haguessin arribat a fer creure que la presència de la classe de religió a l’escola és una reminiscència de temps passats i una aspiració ben atípica d’una societat democràtica. Ben al contrari: es tracta d’un dret constitucional, emparat en l’article 20.3 de la Constitució d’Andorra. Els pares tenen dret d’escollir l’orientació moral i religiosa de la formació dels seus fills, i les autoritats tenen el deure de posar els mitjans perquè això es dugui a terme. Per si encara hi hagués algun dubte, només cal comprovar com l’assignatura de religió té, actualment, en la majoria dels països europeus, un tractament bastant més rellevant que el que trobem a Andorra.

Avui, molts reneguen d’una religió que no han conegut, i sobre la qual solament se’ls ha transmès determinades llegendes negres. El nivell d’ignorància en matèria religiosa ha crescut tant que avui en dia no podem ni hem de donar res per suposat. És necessari començar pels fonaments bàsics. Tot visitant el MNAC de Barcelona, un adolescent comentava davant el Pantocràtor de la Vall de Boí... “Qui és aquest home d’ulls grans?”. La ignorància religiosa preocupa els docents d’història de l’art. Els professors critiquen que els alumnes coneguin cada vegada menys els fonaments del cristianisme; denuncien que es confongui el laïcisme amb l’eliminació d’icones culturals del nostre país. És necessària per entendre millor la nostra cultura i les nostres tradicions, amb profundes arrels cristianes. Com podran entendre els nostres infants i joves la pintura, la música, l’escultura, l’arquitectura, la filosofia, la història, la política, el folklore, les tradicions, si no coneixen en profunditat els fonaments de la religió? I el mateix podem dir, en un nivell més genèric, d’una comprensió mínima de les altres religions i per poder treure el cap al nostre món globalitzat on vivim.

A Europa hi ha, realment, un bon nombre de sistemes escolars. Cada sistema s’ha anat construint a partir d’un acord tangible que ha donat resposta a inquietuds socials, culturals, econòmiques, etc. La presència de l’ensenyament religiós a l’escola és reconegut i facilitat en tots els sistemes educatius europeus. L’excepció, la rara avis, és el sistema francès. Hom té la impressió que en el naixement de l’Escola Andorrana es va mirar unilateralment cap a aquest model. Tenia la seva lògica, però també cal mirar amb nova amplitud la realitat actual del món educatiu.

És l’hora de parlar-ne sense embuts i sense trampes. No imitem el que sigui depassat. Mirem endavant pel que fa al fet religiós. Busquem el millor per al nostre petit gran país: un sistema educatiu que esperoni els alumnes a obrir les portes a un coneixement intel·lectual i cultural bàsic, que afavoreixi les demandes més grans de les famílies en aquest segle XXI amb rigor acadèmic, sentit crític i sempre oberts al diàleg, perquè sense diàleg no hi ha educació.