Diumenge de Rams

Avui l’Església celebra el Diumenge de Rams, l’inici de la Setmana Santa. Les nostres places s’omplen de gent, especialment de nens, commemorant l’entrada de Jesús a Jerusalem. Després a l’eucaristia es proclama la Passió de nostre Senyor Jesucrist segons Sant Mateu. És la narració del camí de Jesús a la creu. És estremidor aturar-se a escoltar el patiment que s’acumula avui al món, destruint de manera implacable homes i dones nascuts un dia per a la vida i la felicitat… Milions de persones que pateixen avui el drama de la fam i la guerra; i d’ells, milions que moren cada any; refugiats que vaguen pel món sense pàtria ni llar; milions que no tenen feina... I tot això passa davant els ulls mateixos de Déu. No és estranya la queixa adolorida i acusadora: on és Déu? Qui és Déu? Per què calla? Per què no fa res? És cert que aquestes queixes procedeixen, sovint, no dels mateixos que pateixen els horrors d’una vida inhumana, sinó dels espectadors, de nosaltres, que vivim cert benestar, i que només coneixem aquest patiment a través del televisor o les estadístiques. Però la queixa no és menys certa: on és Déu? Què diu davant del patiment de tots i cadascun dels homes?.. i la veritat és que Déu no ha respost dialècticament, o amb un discurs, amb belles paraules ni belles teories sobre el dolor. Senzillament ha compartit des de dins el drama humà, el patiment humà. El dolor humà no és una cosa aliena a l’experiència de Jesús Déu. Si volem conèixer la resposta de Déu al patiment dels homes, l’hem de descobrir en el rostre infamat i torturat d’un crucificat que ha mort després d’un crit misteriós llançat al cel, però no contra el cel... Des d’aquella tarda de la mort de Jesús, el dolor no és signe de l’absència de Déu. També en el dolor absurd i en el patiment cruel i destructor hi ha Déu. En els moments de màxim absurd, impotència, abandó, solitud i buit, Déu hi és; al costat de l’home, solidari amb qui pateix, afectat també pel mateix patiment… Allà on sembla que no hi ha Déu o que s’hi ha retirat, és on és Déu, més proper que mai. Allà on nosaltres veuríem la seva absència total, és precisament la màxima revelació de Déu i del seu inexplicable amor i proximitat a l’home… Creure en la creu és descobrir la proximitat de Déu i la seva presència en el nostre mateix dolor i patiment, sabent que un dia ell mateix eixugarà les llàgrimes dels nostres ulls, i ja no hi haurà ni mort, ni plors, ni dolor, ni llàgrimes... Que aquest Déu, que pateix el dolor i l’abandó, ens ajudi a viure aquests dies sants amb veritable esperit de contemplació, d’un Déu solidari amb els que pateixen, amb els que ploren; amb els que porten la pròpia creu.