Tots som fills de Cal Tomàs

“Feliços els qui creuran sense haver vist”.

Quan els guardes varen agafar Jesús a Getsemaní, el Dijous Sant a la nit, els apòstols fugiren espantats. Devien esperar que es fes de dia i com que no sabien ni tenien on anar, retornaren a la casa on s’havien reunit per celebrar el Sopar Pasqual. Allí feren cap tots plegats, els uns primer i els altres més tard, cadascun amb la seva angoixa: Pere, que plorava haver negat Jesús; Joan, que havia aguantat al peu de la creu i ajudat a sepelir el cos del Mestre.

El dissabte, dia de gran festa jueva, tothom restà a casa seva. Hi havia quietud als carrers i silenci a casa.

El diumenge, primer dia de la setmana, la societat reprenia les activitats. Els apòstols es desvetllaren amb neguit. Algú, molt matí encara, ja trucava sorollosament a la porta de casa. Venien a buscar-los a ells? No. Eren Maria Magdalena i les dones que havien anat al sepulcre de Jesús a portar espècies aromàtiques i trobaren la llosa esbotzada i el sepulcre buit. Pere i Joan s’arriben al sepulcre i ho troben com havien dit les dones. Però a Ell ningú no el veié.

Passen les hores amb aquesta incertesa. L’ambient a la sala del cenacle es fa molt tens i pesat. A la tarda d’aquell diumenge, Cleofàs d’Emaús i algun altre decideixen tornar-se’n cap a casa. I Tomàs ho aprofita per sortir a airejar-se pels afores de Jerusalem, on no trobaria gairebé ningú, per tal de no ser identificat.

Ja de nit, quan torna a casa, les coses havien canviat. El primer que li diuen és que Jesús és viu, que se’ls ha aparegut, que han menjat amb Ell, que els ha beneït. Tomàs no s’ho pot creure. “Si no li veig la marca dels claus. Si no li fico el dit dins els forats els claus... No m’ho creuré”.

Voleu dir que la de Tomàs no és la resposta que hauríem dit cadascun de nosaltres? És molt humà i natural voler experimentar les coses, tenir evidència dels fets, poder comprovar... La nostra societat viu de realitats tangibles. Tots som com Tomàs.

La paraula desafiant restà plantejada. L’endemà, dilluns, no va passar res. Ni el dimarts. Ni el dimecres. Tomàs devia refermar-se en el seu convenciment en contra del que deien haver vist els altres. El dijous..., ja pensaven tornar-se’n a Galilea i recuperar cadascun la seva feina: la pesca, la taula de contribucions...

Fins que vuit dies després, el diumenge següent, mentre eren tots reunits, tornà a presentar-se Jesús. L’alegria dels uns contrastà amb l’atordiment de Tomàs. Jesús el crida amorosament: “Tomàs, porta el dit...”. Tomàs cau de genolls als peus de Jesús: “Senyor meu i Déu meu”. Ara sí que ho accepta: ha vist, ha tocat, ha comprovat... Jesús li diu: “Per què has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist”. Aquests hauríem de ser nosaltres. Els qui creiem pel testimoni dels altres encara que no ho hàgim comprovat. Tomàs és el nostre instigador en la recerca i en la fe.