Jo he vingut perquè tingueu vida i en tingueu a desdir! (Jn 10,1-10)

Jesús ens explica de moltes maneres i ens fa signes concrets de quines són les seves intencions i les intencions del qui l’ha enviat entre nosaltres. Busca aquelles comparacions, metàfores, exemples que millor puguin fer-nos entendre i convèncer dels seus propòsits, de la finalitat de la seva presència entre nosaltres.

Som en el temps pasqual, temps amb l’ombra de la resur-recció de Jesús, temps que d’alguna manera té ja la virtut de tenir per a nosaltres una prova de la credibilitat que té la persona de Jesús. No és un qualsevol que ha vingut amb idees peregrines a cridar l’atenció de la gent sempre assedegada de trobar la veritat i la vida veritable.

En l’evangeli d’avui aquest Jesús ha escollit uns exemples trets de la vida concreta de la gent que l’envoltava. Ara potser en els nostres ambients urbans no són tan familiars, però els podem entendre també perfectament.

Entrar per la porta és el que fa qualsevol persona podríem dir normal. Entrar per la finestra o saltant la tanca és la manera d’entrar sospitosa i amb intencions perverses.

Jesús ha entrat per la porta al nostre món..., i la porta ha estat naixent d’una dona en el si d’una família. No ha entrat de manera rara o espectacular. Jesús s’ha encarnat amb totes les conseqüències i ha volgut fer-se un de nosaltres. El que ens ensenyarà no serà sense tastar ell mateix la nostra realitat, per no poder-lo acusar que parla sense coneixement de causa o sense conèixer la nostra condició. El seu testimoni personal serà el que posarà la credencial a les seves paraules.

Per això ens pot dir avui que és el pastor que ens coneix, que reconeixem la seva veu perquè és un dels nostres, i camina al davant..., passa abans ell per on ens convida a passar nosaltres.

El nostre bon pastor que va al davant ens recorda que va al davant amb totes les conseqüències..., és a dir, que si ell va al davant amb la creu..., també nosaltres trobarem creus a la nostra vida..., però si seguim les seves passes..., sabem que la creu no és l’última paraula, la creu és un camí cap a la resurrecció i el gaudi de la vida veritable i eterna.

Sempre n’hi haurà que vindran amb intencions inconfessables, emmascarades, enganyoses... Ens ho adverteix perquè coneix com ningú que al nostre món hi ha present també l’enemic, que no pretén la vida sinó la mort, que sap falsejar la felicitat que tant anhelem...

Però ell ens declara ben alt i sense embuts que el seu camí i la seva pleta és la segura... i que ell ha vingut amb aquesta única finalitat, que tinguem vida i en tinguem a desdir!

Potser s’ho val que considerem a qui seguim si volem gaudir de la vida..., i gaudir-ne a desdir!