La casa de la pregària i el silenci

Segons el relat l’Evangelista Joan, descriu el moment en que Jesús arriba a la ciutat de Jerusalem. Allí troba el temple, ple de venedors i canvistes. És un veritable mercat. No és un lloc de silenci de pregària i reflexió… Potser, el vell relat de Jesús expulsant del Temple els mercaders, ens posa sobre la pista que pot explicar el perquè d’aquest silenci o ocultament de Déu, precisament a la societat del progrés i del benestar. El contingut essencial de l’escena evangèlica es pot resumir així: allà on es busca el benefici propi no hi ha lloc per a un Déu que és Pare de tots els homes i dones…. Quan Jesús arriba a Jerusalem no troba gent que cerca Déu, sinó un comerç, que no té res a veure. El mateix Temple ha esdevingut un gran mercat. Tot es compra i es ven. La religió continua funcionant, però ningú no escolta Déu. La seva veu queda silenciada pel culte als diners. L’única cosa que interessa és el propi benefici…. Segons l’evangelista, Jesús actua mogut pel zel de la casa de Déu. El terme grec significa passió. Jesús és un apassionat per la causa del veritable Déu i, quan veu que és desfigurat per interessos econòmics, reacciona amb passió, denunciant aquesta religió equivocada i hipòcrita… L’actuació de Jesús recorda les terribles condemnes pronunciades en el passat pels profetes d’Israel . Només citaré les paraules que Isaïes posa en boca de Déu: Estic fart d’holocaustos... No em porteu més dons buits ni encens execrable. Jo detesto les vostres solemnitats i festes; se m’han tornat una càrrega que no suporto. Quan esteneu les mans, tanco els ulls; encara que multipliqueu les pregàries, no les escoltaré. Les vostres mans estan plenes de sang. Renteu-vos, aparteu de la meva vista les vostres males accions. Cesseu d’obrar el mal, apreneu a obrar el bé. Busqueu la justícia, aixequeu l’oprimit; defenseu l’orfe, protegiu la vídua. Aleshores, veniu… No és estrany que a l’Europa dels mercaders, es parli avui de crisi de Déu… Allà on es busca el propi avantatge o guany sense tenir en compte el patiment dels necessitats, no hi ha lloc per al veritable Déu. Allí l’anhel de la transcendència s’apaga i les exigències de l’amor s’obliden. Aquesta Europa del benestar on la crisi de Déu ja genera una profunda crisi antropològica, necessita escoltar un missatge clar i apassionat: Qui no practica la justícia, i qui no estima el seu germà, no és de Déu.