A qui aniríem?

Tots sabem que en les nostres relacions interpersonals hi ha diferents nivells d’intensitat. Començant pel grup de persones que desconeixem, passant pels qui ja ens són coneguts com, per exemple, els companys de feina amb els quals compartim idees, intercanviem opinions, fins a arribar al grup de persones que ens sentim units per l’amor i l’amistat que ens tenim.

Aquest grau de relació l’acostumem a expressar de manera molt planera utilitzant el paràmetre de la distància. Així quan algú manifesta que se sent lluny d’una persona o desitja estar a prop d’ella entenem perfectament què ens està dient. Fins i tot, les relacions més properes no estan mancades de dificultats ni de crisis.

Aquests graus de relació també els viu Jesús amb les persones que s’apropen a Ell.

Algunes persones només estaven intrigades per la seva manera de fer i pels miracles que realitzava, cercant de treure’n un benefici personal. Un altre grup va deixar de seguir-lo després d’escoltar la seva predicació, no sempre fàcil d’entendre. I d’altres restaren amb Ell, com els seus deixebles que havien viscut amb Ell durant tot aquell temps i el seguien per tot arreu. Jesús, sabent molt bé que els dubtes també podien fer trontollar les decisions dels seus deixebles, els adreçà una gran pregunta: Vosaltres també em voleu deixar?

Els deixebles es trobaren davant d’una cruïlla: o se’n tornaven a les seves poblacions per reprendre el seu treball o es quedaven amb Ell. Però es tractava només d’un distanciament físic?

De fet, només el cor del qui estima el Mestre va trobar les paraules correctes i respongué la qüestió amb una altra pregunta: “Senyor, a qui aniríem?” Fixem-nos que Simó Pere va dir “a qui”, i no “on aniríem”, perquè fins i tot en aquest moment de crisi va comprendre que seguir el Mestre significava estar amb Ell perquè donava plenitud i sentit a les seves vides. El més important no era saber on anirien sinó decidir amb qui volien anar.

“Senyor, a qui aniríem? Només teniu paraules de la vida eterna.” Aquesta gran resposta que sigui sempre ben nostra, pronunciada amb els nostres llavis però que neixi en el nostre cor.