Casa comuna de Canillo, casa oberta
La construcció d’una societat més humana, justa i solidària no pot ser només obra d’una institució
Els canillencs s’estimen més dir “Casa Comuna” que Comú. Canillo és una parròquia acollidora. Les portes de Casa Comuna són obertes a tots i a totes. Els cònsols Jordi i Marc digueren en el jurament del càrrec: “Som per servir tots els ciutadans de la Parròquia, també les persones que s’hi acullen”. Aquest matí, 26 d’agost, l’amic Francesc Oriol ha acompanyat els infants de la Residència de Sant Josep de la Muntanya de Barcelona fins a la sala del Consell de Casa Comuna on els esperava el senyor Cònsol Major. Aquests infants d’acollida només poden veure muntanyes i gaudir-les la segona quinzena d’agost gràcies a AINA i a la col·laboració de les autoritats comunals i de les famílies del poble. La construcció d’una societat més humana, justa i solidària no pot ser només obra d’una sola institució.
He viscut una sessió de Consell de Comú històrica. El Cònsol Jordi Alcobé ha convidat a seure deu infants de la Residència d’acollida de Sant Josep a les cadires del seu equip de consellers. Les mares Francisca, Teo, Conce i les col·laboradores voluntàries amb els altres dinou companys han ocupat les cadires del públic i de la premsa. L’emoció els feia dir que no era veritat el que vivien.
Jordi Alcobé ha obert la sessió explicant qui és el Cònsol. Els ha mostrat la medalla que ha passat de mà en mà. Els ha comentat les quatre escenes de la medalla: els bous del Bearn, la mitra del bisbe, les quatre barres de Catalunya i les tres de Foix. El Cònsol ha dirigit la mirada encuriosida de la mainada devers les dues fotos que presideixen la sala del Consell: la del bisbe copríncep, Joan Enric i la del president de França, Macron. Seguidament, ha donat la paraula als joves consellers: el de cultura, d’esports, de comunicació... i al de socials, amb qui la conversa ha estat més llarga. És el punt neuràlgic de la seva casa de Sant Josep de la Muntanya.
La mare Francisca ha agraït a la Parròquia de Canillo l’acolliment gràcies al qual dels 62 infants residents del centre 29 poden tenir unes colònies de somni. La monitora voluntària ha compost una cançó d’acció de gràcies sobre Canillo. Els nens i les nenes l’han cantada per al Cònsol dins la sala del Consell de Casa Comuna: Ja som aquí /Un altre any / compartim moments genials. Hem esperat tot el curs/ per trobar-nos aquí / tots junts. Ens despertem amb il·lusió / i ens preparem per a l’excursió. Canillo, ets el poble més bonic de tot Andorra / t’estimem amb tot el cor a totes hores / tens muntanyes, rius i gent molt generosa!”
La monitora em confia que cada dia entrena tots els infants en el valor de l’agraïment. Així mateix, n’han estat penyora les abraçades que la mainada han fet al senyor Cònsol, que s’ha fet un infant més entre tots els infants. He recordat el filòsof Pitàgores, que va escriure: “Un home no serà mai tan gran com quan s’agenolla per ajudar un infant”. El Jordi ha correspost regalant a cada colonista de Sant Josep un llibre d’infants sobre Canillo i tiquets per anar al Món Màgic, al Pont Tibetà i al Palau de Gel. La Fàtima els ha obsequiat amb un tall de coca i una ampolla d’aigua. Amb el seu somriure habitual em diu: “No és veritat que col·laborar de gratis és una caritat; els somriures dels infants no tenen preu”.
L’acord de la sessió de Casa Comuna ha estat aprovat per unanimitat: No podem ser persones individualistes. Tots hem de tenir present la dignitat de cada infant, de cada persona. No quedar-nos en la seva imatge i menys en la llàstima. Sí, però, en la compassió, com resa l’estrella de la Marta a AINA. En gestos com els viscuts a Casa Comuna de Canillo descobrim el sentit de la complementarietat, del voluntariat en l’àmbit social, educatiu i de salut de cos i d’esperit.
Em va entristir sentir l’11 d’agost: “Hélas, les Jeux olímpiques sont terminés”. L’ofensa fou menys greu quan amb veu baixa demanà perdó: “Euh, non, pardonnez-moi, n’oublions les jeux paralímpiques qui se deroulent du 28 août au 8 setembre”. Tenia tota la raó Maquiavel que deia: “Tothom veu allò que sembles, molt pocs, allò que ets”.
He vist un home de lluny, hi veia un animal que em feia por. M’hi apropo, hi veig que és una persona. Li dono la mà i veig que és un germà. Amb el germà canto: “Els cors s’agermanen / al vostre caliu/ cims i valls aclamen/ la pau d’aquest niu. Ave Maria de Meritxell”.