Millor no saber-ne l’hora

Aquest temps de tardor, quan la naturalesa s’apaga, coincideix amb l’acabament de l’any litúrgic. I, en les celebracions, l’Església ens proposa lectures que ens porten visions del més enllà de la nostra vida en aquest món. Lectures conegudes amb termes prou difícils com «apocalíptiques», «escatològiques», que fan pensar en esdeveniments gruixuts. El text del llibre de l’Apocalipsi que avui llegim parla que, enmig de signes espectaculars, arriba el Fill de l’Home, nom que utilitza l’evangelista per referir-se a Jesús. I el presenta com una vinguda salvífica, ve a convocar els seus elegits.

Per la seva part, alguns comentaristes, amb mirada apocalíptica, accentuen les catàstrofes còsmiques i hi volen veure un anunci de la fi del món present.

Però cal creure que el món no es destrueix, sinó que arriba al seu perfeccionament. El decisiu no és que trontolli el cosmos de la primera creació, sinó que arribi a la seva plenitud i esdevingui «un cel nou i una terra nova» de la recreació. No és el terror sinó l’esperança el que ha de brollar en nosaltres davant els esdeveniments venidors.

I, aleshores, ens plantegem la pregunta de sempre: i quan serà això? El text ens diu que no ho sap ningú. Hi ha un absolut mutisme respecte al moment. Sempre ha estat rellevant la certesa del fet, encara que no hi caben previsions ni càlculs. Al llarg de la història hi ha hagut qui, amenaçadorament, ha vaticinat el dies horribilis. I ha acabat bevent-se el vinagre del ridícul.

Hom ha personalitzat la imatge de la fi del món individualitzant-la en la mort de cada persona. Cadascú viu la seva fi del món personal. En aquest cas, desconèixer-ne el moment convida a una actitud de vigilància constant i responsable.

Potser ens agradaria que algú ens avisés amb un senyal d’alerta. Sort n’hi ha que no ho sabem i així ens cal tenir el rellotge sempre al dia. Ni la por, ni l’angoixa, ni la despreocupació, ni senyals d’alerta són actituds dignes per esperar el Senyor. Un Déu que truca a la nostra porta a l’hora que vol, no pot ser anunciat amb un senyal d’alerta. Cal ser esperat amb les portes obertes, ben desperts i amb el cor ple de tendresa.