Amb Maria… plens d’esperança

Hem arribat a mig mes de desembre. Per als creients a mig temps d’Advent. Nadal, la festa que estem preparant, cada dia és més a prop. I per augmentar la nostra il·lusió en preparar el Nadal, la litúrgia avui ens porta un missatge de joia, «visqueu sempre contents en el Senyor». Un missatge que genera esperança.

En el llenguatge quotidià, el verb “esperar” apareix sovint en la nostra societat. Esperem trobar una feina. Esperem no emmalaltir. Esperem trobar una persona amb qui compatir la nostra vida... Però, l’esperança que hi ha darrere totes les esperances dels homes, és quelcom real o bé és una il·lusió creada pel desig?

Seria un error reduir l’esperança al seu contingut humà. No podem oblidar que la nostra esperança sobrepassa els límits de l’espai i del temps, ja que es refereix al lloc que està situat més enllà d’aquest món, en l’eternitat de Déu. El centre de l’esperança és Jesucrist.

Cap de les tres virtuts cristines fonamentals: fe, esperança i caritat, no pot existir separadament una de l’altra. Sense fe no pot haver-hi esperança i sense amor, tot seria buit.

La bona concepció de l’esperança cristiana és la que sap comprometre’s en la construcció d’una història millor, la història dels fills de Déu. El cristianisme no es resumeix a un humanisme però inclou un humanisme. El cristià assumeix totes les esperances humanes.

Algú es pegunta si això no és una utopia, quelcom irreal.

Utopia, terme utilitzat per Tomàs Moro al segle XVI, pot tenir una doble traducció:

- “Ouk-topos”: allò que no existeix enlloc.

I l’altra traducció seria

- “Eu-topos”, el lloc de la joia, de la felicitat.

Aquesta utopia provoca tensió i fins conflicte amb el sistema establert. Perquè el sistema és el que existeix, mentre que la utopia és el que s’esforça per existir.